Hombres sin mujeres de Haruki Murakami
Data de la tertúlia, dimarts 27 d'octubre.
Hombres sin mujeres és el títol del darrer llibre de l'escriptor japonès Haruki Murakami. Traduït al català com a Homes i dones es tracta, en aquest cas, d'un volum de narracions: set relats escrits durant els dos últims anys i que es poden entendre com variacions sobre el tema d'homes abandonats per dones. En concret sobre la soledat que precedeix o que segueix a la relació amorosa. A Hombres sin mujeres es parla de diverses coses que, en el fon, són la mateixa: "homes que han perdut a una dona, o que la seva relació ha estat marcada pel desacord, son incapaços d'establir una comunicació plena amb la seva parella, o veuen estranyament interrompuda la seva historia d'amor". D'altres "experimenten amors turmentats i no correspostos o, fins i tot, com el relat protagonitzat per una metamorfosi kafkiana, desconeixen encara els mecanismes de l’afecte i del sexe”. Tot que, com passa sovint, en realitat les protagonistes dels relats són les dones que, misterioses, “irrompen a la vida dels homes per desaparèixer, deixant una petjada impossible d’esborrar a la vida d’aquells que les han estimat". O dels que, com a mínim, ho van intentar. Un llibre que, només per relats com Sherezade o Kino, paga la pena de llegir.
L'AUTOR
Haruki Murakami (Kyoto, 1949) és un dels pocs autors japonesos que han donat el salt
d'escriptor de prestigi a autor amb grans vendes en tot el món. Ha rebut
nombrosos premis, entre ells el Noma, el Tanizaki, el Yomiuri, el Franz Kafka o
el Jerusalem Prize, i el seu nom sona reiteradament com a candidat al Nobel de
Literatura. A Espanya, ha merescut el Preu Arzobispo Juan de Sant Clement,
l'Ordre de les Arts i les Lletres, concedida pel Govern espanyol i el Premi
Internacional Catalunya 2011. Entre els seus molts llibres publicats destaquen Tòquio blues, Norwegian Wood i Els anys de
peregrinació del noi sense color, que en poques setmanes va vendre un milió
d'exemplars en Japon.
Día de perros d'Alicia Giménez Bartlett
Data de la tertúlia, dimarts 16 de juny.
Día de perros és el segon llibre de la saga sobre Petra
Delicado (inspectora de policia destinada a Barcelona que apareix per primera
vegada en Ritos de muerte, 1996, l'autoria de la qual es deu a Alicia Jiménez Bartlett)
i comença amb la troballa d'un home apallissat i sense identificació que és
traslladat inconscient a l'hospital de Valle Hebron. Abans de morir és
reconegut pel seu gos Espanto, portat d'amagat a l'hospital per la inspectora.
L'animal porta a Petra i al seu company Fermín Garzón a un camp d'entrenament
on coneixen a la adiestradora Valentina Cortés. Gràcies a la seva ajuda i a la
d'Ángela Chamorro, una llibretera especialitzada en temes canins, Delicado i el
seu company troben més pistes. Els rastres els dirigeixen primer cap a una
suposada xarxa de lladres de gossos de carrer venuts als hospitals i empreses
farmacèutiques per a l'experimentació i després a Rescat Dog, una empresa
dedicada a recuperar cans desapareguts. Conforme avança la recerca al lector se
li obre l'ambient cruel de les baralles clandestines de gossos organitzades en
els magatzems en la Zona Franca. Algú roba gossos de races agressives de
diversos criadors a la província de Barcelona per usar-los com a espàrring en
les citades lluites.
Alicia Giménez Bartlett, nascuda a Almansa el 10 de juny de 1951 és una escriptora resident a Barcelona. Va estudiar filologia espanyola a la Universitat de València. El 1975 es traslladà a Barcelona, on es doctorà en literatura espanyola per la Universitat de Barcelona.
L'any 1984 va publicar la seva primera novel·la, Exit
(Seix Barral, 1984). El 1996 aparegué el primer volum de la seva popular sèrie
policíaca protagonitzada per la inspectora Petra Delicado.
Aquesta sèrie consta fins a l'actualitat de vuit novel·les, i ha estat traduïda
a diversos idiomes. L'any 1999 les aventures de Petra Delicado van donar
vida a una sèrie televisiva protagonitzada per Ana Belén i Santiago Segura.
L'any 2011 Alicia Giménez va guanyar la 67a
edició del Premi Nadal amb la novel·la Donde nadie te encuentre, que relata la història de la guerrillera del maquis Teresa Pla Messeguer (la Pastora).
Niebla de Miguel de Unamuno
Data de la tertúlia, dimarts 26 de maig.
Niebla és la tercera novel·la de Miguel d’ Unamuno. La seva primera novel·la Paz en la guerra de l'any 1897
constitueix una novel·la històrica que recreava la història a l'estil de Galdós.
Amor i pedagogia de
l'any 1902, és la seva segona novel·la, on mostra la seva poètica narrativa
rebutjant el Realisme i el Naturalisme on l'autor es fa present en la novel·la.
Influenciat per Flaubert és una novel·la confessional i fragmentària.
Transcorren dotze anys entre aquesta i Niebla
apuntant elements que després seran desenvolupats en la seva tercera novel·la.
En 1913 amb el títol El espejo de la
muerte publica un conjunt de relats curts i contes. En 1914 apareix Niebla,
encara que es creu que ja estava escrita el 1907. És el text més modern i
original. Classificada com una antinovel·la trenca amb les premisses
narratives. De gestació molt lenta, existeix un manuscrit de 1907 que mostra
que respecte a l'edició definitiva de 1914 l'autor va afegir vint-i-tres línies
en el capítol dotze i divuit línies més al final del capítol XXXI.
Aquesta obra aplaudida per
diversos estudiosos, se situa a l'avantguarda de la novel·la europea comparada
amb l'obra de Pirandello, Seis personajes en busca de autor pel que fa a
l'enfrontament dels personatges amb l'autor (creador). Veiem la relació entre Unamuno
(autor) i els personatges de la novel·la. La rebel·lia dels personatges
simbolitzen els homes de carn i os quan reclamen la seva llibertat per viure.
Els temes
fonamentals que veiem en aquesta obra són:
* El lliure albir
lligat a l'autonomia dels personatges, estan sotmesos a les lleis de la seva
destinació sense res que fer per canviar-ho.
* El problema de ser
home, la seva destinació al món.
* Qui sóc jo? El
problema de la identitat, els límits de la realitat, on estan?
Unamuno sosté que els conflictes de
consciència són tan reals com les aventures del personatge. Les seves novel·les
són reals perquè se centra en problemes de l'home del seu temps: l'amor, Déu,
etc.
Utilitza la tècnica del monòleg com a flux de la consciència avançant-se a
autors europeus com Joyce o Proust. Hi ha una relació del lector amb el text
narratiu “lector col·laborador”, quan el lector llegeix la novel·la, es fa
novel·lista, si llegeix història, historiador, etc. Tot aquell que llegeix en
profunditat es converteix en lector, autor, perquè actualitza la novel·la i la
fa seva. Veiem també la influència de Schopenhauer (l'home s'adona que és home
per la consciència del dolor, el sofriment propi o aliè i el descobriment de la
mort), i el bufó tràgic.
Quatre treballs d’Unamuno, “A lo que salga” (1904), La Vida de don
Quijote y Sancho (1905), el Pròleg a Tres novelas ejemplares y un
prólogo (1920) i Como se hace una novela (1926-1927), contenen l’essencial
de les seves idees.
En els seus escrits de joventut pels anys 1900 ja
apuntava a l'exploració de l'àmbit de l'íntim, de l'ànima que es traduiria en
literatura en la paraula “nivola” denominació amb la qual rebatejarà la
novel·la; la substitució de la “o” per la “i” pregona que l'objectiu
(realisme/naturalisme) ha estat substituït per l'interior (nivola). La seva
primera narració, bastant “nivolesca” ja serà Paz en la guerra. L'actitud
filosòfica del deslligament de la realitat s'aboca en la creació d'una novel·la
amb predomini de l'íntim.
En el seu article “A lo que salga” estableix la distinció entre dos
tipus de composició, l'ovípara i la vivípara. Escriure al que surti, vivíparament, sense esquemes, és la manera preferida d’Unamuno.
Perquè el novel·lista reflecteixi la vida de l'ànima en lloc de tot el que succeeix al carrer treu del text les
referències del temps i del lloc. Quan un personatge diu alguna cosa, el fet
que ho anunciï és suficient perquè ho acceptem com a veritat encara que en
realitat no ho sigui; el fet de dir-ho ho converteix en veritat. Unamuno aprofundeix la
intimitat de l'ésser i especifica les diverses vies de manifestació de l'íntim.
Aquesta nivola està estructurada per: El pròleg i el postpròleg;
Corpus narratiu, i
Epíleg-oració fúnebre. El pròleg i el postpròleg són un assaig sobre la novel·la o “nivola”, l'autor utilitza el pretext que un autor novell i desconegut, Victor Goti, faci el pròleg i presenti t la novel·la. Al principi, el lector no s'adona que aquest Victor és un personatge de ficció, després ho veu rar en ser amic tant d’Unamuno com d'Augusto, protagonista del llibre. Victor discrepa sobre si Augusto mor i si ha de morir. En el postpròleg ,Unamuno escriu com una espècie de resposta a Victor Goti dient que Augusto no s'ha suïcidat sinó que ell com a autor va decidir que morís.
Epíleg-oració fúnebre. El pròleg i el postpròleg són un assaig sobre la novel·la o “nivola”, l'autor utilitza el pretext que un autor novell i desconegut, Victor Goti, faci el pròleg i presenti t la novel·la. Al principi, el lector no s'adona que aquest Victor és un personatge de ficció, després ho veu rar en ser amic tant d’Unamuno com d'Augusto, protagonista del llibre. Victor discrepa sobre si Augusto mor i si ha de morir. En el postpròleg ,Unamuno escriu com una espècie de resposta a Victor Goti dient que Augusto no s'ha suïcidat sinó que ell com a autor va decidir que morís.
El corpus narratiu està format per 33 capítols en els quals distingim tres parts: La primera, del capítol I al VII. Veiem despertar a la vida conscient d'Augusto Pérez. Anteriorment, va tenir una vida gairebé rutinària, mansa, vegetativa. Simbolitzat a més en la cendra que guarda en el cendrer de l'últim cigarret que va fumar el seu pare. Falta de caràcter del personatge dominat per la mare. Simple passejant de la vida, vida passiva, inconscient, no decideix. Adquireix caràcter després de la mort de la seva mare. L'atzar li portarà a la trobada amb l' Eugenia, seguint-la com imantat.
La segona, del capítol VIII al XXIX. Amb més
acció que en l'anterior, Augusto desperta a l'amor. Descobreix la
bellesa en totes les dones. D'Eugenia l'atreu el cap i la imaginació; de Rosario el
sentiment i de Liduvina l'estómac. Pensa en la idea de casar-se però dubte si
amb Eugenia o amb Rosario però decideix no
casar-se, no comprometre's amb cap, i apropar-se a les dones amb pretensions de
psicòleg experimentador. En aquesta part Unamuno afegeix per influència del
Quixot, històries intercalades, que il·lustren possibles
conseqüències segons les decisions que prengui l’Augusto Pérez. Semblen històries divulgatives
amb intenció didàctica. La història de don Avito Carrascal, qui avisa a l’Augusto que el desengany amorós porta al
suïcidi com va ocórrer amb el seu fill (cap. XIII); la de Victor, qui
li aconsella que es casi; les de la seva dona Elena i el seu fill (cap. XIV i
XXII), Martín Rubio i en Emeterio (cap.xv), Maurici (cap.
XVI) i el senyor Eloíno i donya Sinfo (cap. XVII). Totes aquestes històries
serveixen per exemplificar els punts de vista de l'autor. Goti li recomana que es casi amb Eugenia i quan pren la decisió apareix
l'autor per recordar-li que només ell determina la conducta dels seus
personatges, que no tenen llibertat. L’últim experiment és quan Augusto va a casa d'Eugenia i aquesta li obliga a declarar-se,
passa de ser experimentador a experimentat. Busca treball a Maurici (ex nuvi d'Eugenia) fora
de la ciutat. Quan tot està disposat per a les noces, una carta d'Eugenia li anuncia la seva fugida amb
Maurici. Augusto pensa que Eugenia, que
ho va despertar a la vida, ara ho ha matat amb aquesta traïció, i dubte de la
seva pròpia existència.
La tercera part, del capítol XXX al XXXIII, i
l'epíleg. Augusto pensa en el suïcidi. El seu amic ho visita per
animar-ho. Amb la idea de suïcidi Augusto viatja a Salamanca per enfrontar-se
amb el seu creador. Es troben cara a cara l'autor i l'ens de ficció, Déu i la
seva criatura. L’Unamuno nega a l’ Augusto la seva decisió de suïcidar-se perquè
no existeix, és producte de la fantasia. Augusto li replica que els personatges no
estan sotmesos a la real gana de l'autor, posseeixen la seva llibertat, i en el
seu exercici, desitja suïcidar-se. A més el personatge recorda a l'autor que
incorre en una incongruència doncs ell existeix, ja que està discutint amb ell.
Unamuno, enfuriat diu que el matarà i determina que morirà quan arribi a casa
perquè així ho té escrit.
Augusto demana i prega, i en la seva angoixa assegura que
tots morirem, tant l'autor com els lectors, concloent amb la frase «¡Crearme para dejarme morir!».
En
arribar a casa, Augusto envia un telegrama a Unamuno. Es fica
al llit, s'adorm i a l'estona desperta de sobte i mor. El metge diu que ha
sofert un infart.
A
l'últim capítol, Unamuno compte que ha rebut el telegrama, i que està penedit
d'haver-li donat mort. Pensa en la possibilitat de ressuscitar a l'Augusto i s'adorm. Augusto se li apareix en somnis i per dir-li
que ell com a personatge té llibertat i, per tant, ni ho va a ressuscitar ni ho
va a tornar a somiar. A més, assegura que Unamuno ha estat un pretext perquè
s'expliqués la seva història i que, per molt autor que sigui, també morirà.
Finalment, en l'epíleg, Orfeu deixa de ser mut
interlocutor dels mono diàlegs d'Augusto i expressa amb veu pròpia els seus
sentiments. Planto profund, molt humà (en boca del gos) i que dóna la clau del
pensament d’Unamuno «muerte
a diluirse en la niebla, en la nada».
Per
fidelitat al seu amo, mor amb ell, traspassant la boira tenebrosa i ascendint al «mundo puro» on estan també altres gossos
exemplars.
L'acció
no està localitzada en cap època ni lloc en concret. Elimina els detalls
externs per destacar el conflicte íntim dels personatges. Es desenvolupa en un
ambient irreal, però pels petits detalls reprodueix el clima previ a la primera
guerra mundial.
A continuació us oferim el trailer de Niebla extret de You tube:
Bibliografia consultada per realitzar aquesta ressenya:
Miguel de Unamuno, Niebla, edición de Germán Gullón, guía de lectura Heilette Van Ree,
Madrid, Austral.
Miguel de Unamuno, Niebla, estudio y notas por Miguel Ángel García López, Madrid, Santillana.
Finalment podeu consulta la guia de lectura feta per la biblioteca.
Miguel de Unamuno, Niebla, edición de Germán Gullón, guía de lectura Heilette Van Ree,
Madrid, Austral.
Miguel de Unamuno, Niebla, estudio y notas por Miguel Ángel García López, Madrid, Santillana.
Finalment podeu consulta la guia de lectura feta per la biblioteca.
La luz en casa de los demás de Chiara Gamberale
Data de la tertúlia, dimarts 28 d'abril.
Escrita per Chiara Gamberala i publicada a l'octubre de 2010 per la
editorial italiana Mondadori, La luz en casa de los demás, el llibre parteix
d'un argument força original. Quan mor la casera d'un edifici de la ciutat de
Roma, els habitants s'han de fer càrrec de la filla de sis anys de
l'administradora i d'una carta. El document diu que la nena es diu Mandorla
(Ametlla, nom que té un contingut simbòlic important) i que és filla d'un dels
homes que viu a l'edifici. Per això els veïns de l'edifici es veuen forçats a
buscar una solució per l'assignació de Mandorla i fer la prova de paternitat,
d'entrada, no sembla la millor opció ja que, entre d'altres coses, podria
afectar a alguna de les famílies del bloc. Així la millor solució, al menys de
moment, serà sol·licitar formalment la seva adopció i "adoptar" la
nena, fent-la créixer entre tots mentre viu en rotació a cada un dels cincs
apartament de l'edifici entre els 6 i els 17 anys. L'autora, en aquesta espècie
de conte, parla de relacions humanes i de sentiments i reflexiona sobre
institucions com la família.
L'AUTORA
Filla del famós director de cinema Vito
Gamberale, va cridar l'atenció en el mon de les lletres molt aviat, quant als
22 anys va publicar la novel·la Una cintura prima (1999),
inspirada en una història autobiogràfica i que serà llavors és una versió
de televisió d'èxit. Abans, però, l'any 1996 ja havia guanyat el
premi dels crítics joves Grinzane
Cavour. A partir de llavors va començar a treballar com a presentadora
de televisió. Entre les seves obres destaquen també Aquí vénen els pallassos, Quatre unces d'amor, gràcies o Una passió esquerra.
El asesinato de los marqueses de Urbina de Mariano Sánchez Soler
Data de la tertúlia, dimarts 10 de març.
Publicat en 2013 per Roca Editorial, El asesinato de los marqueses de Urbina, és una novel.la policíaca de Mariano Sánchez Soler que va guanyar el Premi Inernacional de novel.la negra L'H Confidencial 2013. L'autor se centra en el crim dels Marquesos d'Urquijo, a principis dels 80, crim que en el seu moment va sacsejar el país.
Sánchez Soler assegura que en aquest llibre trasllada a la ficció qüestions "no ha pogut demostrar en les seves recerques periodístiques. Prenent partit, cosa que no va fer en la seva labor per El Periódico de Catalunya, quan va cobrir aquesta informació, aposta pel mòbil econòmic, fet que la policia va descartar.
Sánchez Soler assegura que en aquest llibre trasllada a la ficció qüestions "no ha pogut demostrar en les seves recerques periodístiques. Prenent partit, cosa que no va fer en la seva labor per El Periódico de Catalunya, quan va cobrir aquesta informació, aposta pel mòbil econòmic, fet que la policia va descartar.
El protagonista de l'assassinat és un personatge de ficció, Fierro, una persona dura i sense escrúpols sempre al servei del poder econòmic, a la qual, sota la promesa de guanyar tots els diners que necessitarà per viure la resta de la seva vida, rep l'encàrrec d'esbrinar qui va matar als Marquesos d'Urbina.
El text compta amb deteniment com es van preparar i com es van dur a terme els crims, el tractament que van donar els mitjans de comunicació al fet, detalls de la recerca que demostren que va estar lluny de ser modèlica...
L'assassinat... mostra una panoràmica del país en aquells anys 80, els primers de la transició i sobretot l'ambient d'una capital assetjada per ETA i pel món del crímen, molt dinàmic a Madrid en aquells anys.
L'autor
Mariano Sánchez Soler (Alacant, 2 de maig de 1954), és periodista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació i doctor per la Universitat d'Alacant, ha treballat en equips de redacció d'El Periódico de Catalunya, Diari 16, Le Monde diplomàtique i els setmanaris Temps, Actual, Primera Plana, Interviú, etcètera. Ha escrit llibres de periodisme pels quals ha guanyat premis com el Rodolfo *Walsh, l'any 2002 i novel·les, entre les quals destaca Nuestra propia sangre, Premi de la Crítica de València l'any 2012. El asesinato de los Marqueses de Urbina, premi L'H Confidencial de 2013 va coincidir aquest any amb el premi Profeta en su tierra.
Un acostament apasionant a un crimen terrible que mai es va aclarir i narrat amb l'habilitat d'un dels grans periodistes d'investigació.
Finalment us oferim la guia de lectura confeccionada a la biblioteca.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)