Niebla de Miguel de Unamuno

Data de la tertúlia, dimarts 26 de maig.

     Niebla és la tercera novel·la de Miguel d’ Unamuno. La seva primera novel·la Paz en la guerra de l'any 1897 constitueix una novel·la històrica que recreava la història a l'estil de Galdós.

     Amor i pedagogia de l'any 1902, és la seva segona novel·la, on mostra la seva poètica narrativa rebutjant el Realisme i el Naturalisme on l'autor es fa present en la novel·la. Influenciat per Flaubert és una novel·la confessional i fragmentària. Transcorren dotze anys entre aquesta i Niebla apuntant elements que després seran desenvolupats en la seva tercera novel·la. En 1913 amb el títol El espejo de la muerte publica un conjunt de relats curts i contes. En 1914 apareix Niebla, encara que es creu que ja estava escrita el 1907. És el text més modern i original. Classificada com una antinovel·la trenca amb les premisses narratives. De gestació molt lenta, existeix un manuscrit de 1907 que mostra que respecte a l'edició definitiva de 1914 l'autor va afegir vint-i-tres línies en el capítol dotze i divuit línies més al final del capítol XXXI.

     Aquesta obra aplaudida per diversos estudiosos, se situa a l'avantguarda de la novel·la europea comparada amb l'obra de Pirandello, Seis personajes en busca de autor pel que fa a l'enfrontament dels personatges amb l'autor (creador). Veiem la relació entre Unamuno (autor) i els personatges de la novel·la. La rebel·lia dels personatges simbolitzen els homes de carn i os quan reclamen la seva llibertat per viure.

Els temes fonamentals que veiem en aquesta obra són:

* El lliure albir lligat a l'autonomia dels personatges, estan sotmesos a les lleis de la seva destinació sense res que fer per canviar-ho.

* El problema de ser home, la seva destinació al món.

* Qui sóc jo? El problema de la identitat, els límits de la realitat, on estan?

     Unamuno sosté que els conflictes de consciència són tan reals com les aventures del personatge. Les seves novel·les són reals perquè se centra en problemes de l'home del seu temps: l'amor, Déu, etc.

     Utilitza la tècnica del monòleg com a flux de la consciència avançant-se a autors europeus com Joyce o Proust. Hi ha una relació del lector amb el text narratiu “lector col·laborador”, quan el lector llegeix la novel·la, es fa novel·lista, si llegeix història, historiador, etc. Tot aquell que llegeix en profunditat es converteix en lector, autor, perquè actualitza la novel·la i la fa seva. Veiem també la influència de Schopenhauer (l'home s'adona que és home per la consciència del dolor, el sofriment propi o aliè i el descobriment de la mort), i el bufó tràgic.

     Quatre treballs d’Unamuno, “A lo que salga” (1904), La Vida de don Quijote y Sancho (1905), el Pròleg a Tres novelas ejemplares y un prólogo (1920) i Como se hace una novela (1926-1927), contenen l’essencial de les seves idees.

     En els seus escrits de joventut pels anys 1900 ja apuntava a l'exploració de l'àmbit de l'íntim, de l'ànima que es traduiria en literatura en la paraula “nivola” denominació amb la qual rebatejarà la novel·la; la substitució de la “o” per la “i” pregona que l'objectiu (realisme/naturalisme) ha estat substituït per l'interior (nivola). La seva primera narració, bastant “nivolesca” ja serà Paz en la guerra. L'actitud filosòfica del deslligament de la realitat s'aboca en la creació d'una novel·la amb predomini de l'íntim.

      En el seu article “A lo que salga” estableix la distinció entre dos tipus de composició, l'ovípara i la vivípara. Escriure al que surti, vivíparament,  sense esquemes, és la manera preferida d’Unamuno. Perquè el novel·lista reflecteixi la vida de l'ànima en lloc de tot el que succeeix al carrer treu del text les referències del temps i del lloc. Quan un personatge diu alguna cosa, el fet que ho anunciï és suficient perquè ho acceptem com a veritat encara que en realitat no ho sigui; el fet de dir-ho ho converteix en veritat. Unamuno aprofundeix la intimitat de l'ésser i especifica les diverses vies de manifestació de l'íntim.

     

     Aquesta nivola està estructurada per: El pròleg i el postpròleg; Corpus narratiu, i
Epíleg-oració fúnebre. El pròleg i el postpròleg són un assaig sobre la novel·la o “nivola”, l'autor utilitza el pretext que un autor novell i desconegut, Victor Goti, faci el pròleg i presenti t la novel·la. Al principi, el lector no s'adona que aquest Victor és un personatge de ficció, després ho veu rar en ser amic tant d’Unamuno com d'Augusto, protagonista del llibre. Victor discrepa sobre si Augusto mor i si ha de morir. En el postpròleg ,Unamuno escriu com una espècie de resposta a Victor Goti dient que Augusto no s'ha suïcidat sinó que ell com a autor va decidir que morís.

     El corpus narratiu està format per 33 capítols en els quals distingim tres parts: La primera, del capítol I al VII. Veiem despertar a la vida conscient d'Augusto Pérez. Anteriorment, va tenir una vida gairebé rutinària, mansa, vegetativa. Simbolitzat a més en la cendra que guarda en el cendrer de l'últim cigarret que va fumar el seu pare. Falta de caràcter del personatge dominat per la mare. Simple passejant de la vida, vida passiva, inconscient, no decideix. Adquireix caràcter després de la mort de la seva mare. L'atzar li portarà a la trobada amb l' Eugenia, seguint-la com imantat.

      La segona, del capítol VIII al XXIX. Amb més acció que en l'anterior, Augusto desperta a l'amor. Descobreix la bellesa en totes les dones. D'Eugenia l'atreu el cap i la imaginació; de Rosario el sentiment i de Liduvina l'estómac. Pensa en la idea de casar-se però dubte si amb Eugenia o amb Rosario però decideix no casar-se, no comprometre's amb cap, i apropar-se a les dones amb pretensions de psicòleg experimentador. En aquesta part Unamuno afegeix per influència del Quixot, històries intercalades, que il·lustren possibles conseqüències segons les decisions que prengui l’Augusto Pérez. Semblen històries divulgatives amb intenció didàctica. La història de don Avito Carrascal, qui avisa a l’Augusto que el desengany amorós porta al suïcidi com va ocórrer amb el seu fill (cap. XIII); la de Victor, qui li aconsella que es casi; les de la seva dona Elena i el seu fill (cap. XIV i XXII), Martín Rubio i en Emeterio (cap.xv), Maurici (cap. XVI) i el senyor Eloíno i donya Sinfo (cap. XVII). Totes aquestes històries serveixen per exemplificar els punts de vista de l'autor. Goti li recomana que es casi amb Eugenia i quan pren la decisió apareix l'autor per recordar-li que només ell determina la conducta dels seus personatges, que no tenen llibertat. L’últim experiment és quan Augusto va a casa d'Eugenia i aquesta li obliga a declarar-se, passa de ser experimentador a experimentat. Busca treball a Maurici (ex nuvi d'Eugenia) fora de la ciutat. Quan tot està disposat per a les noces, una carta d'Eugenia li anuncia la seva fugida amb Maurici. Augusto pensa que Eugenia, que ho va despertar a la vida, ara ho ha matat amb aquesta traïció, i dubte de la seva pròpia existència.

     La tercera part, del capítol XXX al XXXIII, i l'epíleg. Augusto pensa en el suïcidi. El seu amic ho visita per animar-ho. Amb la idea de suïcidi Augusto viatja a Salamanca per enfrontar-se amb el seu creador. Es troben cara a cara l'autor i l'ens de ficció, Déu i la seva criatura. L’Unamuno nega a l’ Augusto la seva decisió de suïcidar-se perquè no existeix, és producte de la fantasia. Augusto li replica que els personatges no estan sotmesos a la real gana de l'autor, posseeixen la seva llibertat, i en el seu exercici, desitja suïcidar-se. A més el personatge recorda a l'autor que incorre en una incongruència doncs ell existeix, ja que està discutint amb ell. Unamuno, enfuriat diu que el matarà i determina que morirà quan arribi a casa perquè així ho té escrit.

Augusto demana i prega, i en la seva angoixa assegura que tots morirem, tant l'autor com els lectors, concloent amb la frase «¡Crearme para dejarme morir!».

     En arribar a casa, Augusto envia un telegrama a Unamuno. Es fica al llit, s'adorm i a l'estona desperta de sobte i mor. El metge diu que ha sofert un infart.

A l'últim capítol, Unamuno compte que ha rebut el telegrama, i que està penedit d'haver-li donat mort. Pensa en la possibilitat de ressuscitar a l'Augusto i s'adorm. Augusto se li apareix en somnis i per dir-li que ell com a personatge té llibertat i, per tant, ni ho va a ressuscitar ni ho va a tornar a somiar. A més, assegura que Unamuno ha estat un pretext perquè s'expliqués la seva història i que, per molt autor que sigui, també morirà.

     Finalment, en l'epíleg, Orfeu deixa de ser mut interlocutor dels mono diàlegs d'Augusto i expressa amb veu pròpia els seus sentiments. Planto profund, molt humà (en boca del gos) i que dóna la clau del pensament d’Unamuno «muerte a diluirse en la niebla, en la nada».

Per fidelitat al seu amo, mor amb ell, traspassant la boira tenebrosa i ascendint al «mundo puro» on estan també altres gossos exemplars.

     L'acció no està localitzada en cap època ni lloc en concret. Elimina els detalls externs per destacar el conflicte íntim dels personatges. Es desenvolupa en un ambient irreal, però pels petits detalls reprodueix el clima previ a la primera guerra mundial.

     A continuació us oferim el trailer de Niebla extret de You tube:

Bibliografia consultada per realitzar aquesta ressenya:
Miguel de Unamuno, Niebla, edición de Germán Gullón, guía de lectura Heilette Van Ree,
Madrid, Austral.
Miguel de Unamuno, Niebla, estudio y notas por Miguel Ángel García López, Madrid, Santillana.

Finalment podeu consulta la guia de lectura feta per la biblioteca.