A
meitat del segle XIX es produeix un canvi en els gustos estètics de la societat.
Davant l’idealisme com a mitjà d’enfrontar-se a la realitat
insatisfactòria de la que s’intenta “fugir”, característic del Romanticisme,
sorgeix ara un desig dels escriptors de reflectir la societat analitzant-la de
manera crítica amb resultats diversos depenent de la seva ideologia. A mesura
que el segle avança, la nova estètica s’allibera dels restos del Romanticisme
per l’influència de noves corrents filosòfiques i científiques: el positivisme;
l’experimentalisme; l’evolucionisme i les teories sobre l’herència.
El
terme “realista” s’aplicava a França als escriptors romàntics que en les seves
obres introduïen elements agafats de la realitat més propera (de la natura,
costums..) i les reproduïen amb fidelitat descriptiva. Espanya que coneix
l’èxit més tardiament que Europa té unes tendències narratives que es
convertiran en precedents literaris de la novel·la realista: la novel·la
històrica romàntica, fulletons, novel·les per entregues i el quadre de costums.
A més a més el retorn a la tradició realista de la novel·la espanyola dels
segles XVI i XVII (Cervantes i la picaresca) i la influència d’escriptors del
realisme europeu com els francesos Balzac (Comedia
humana, anterior a 1850), Stendhal (Rojo
y negro, 1830), Flaubert (Madame
Bovary, 1857), i dels anglessos Dickens (Oliver Twist, 1838) i Tackeray (La
feria de las vanidades, 1847-48).
L’any
1870 es publica a Espanya el que es considera la primera novel·la del realisme
espanyol, La Fontana de oro, de
Galdós. Els anys 80 el realisme espanyol evoluciona cap al Naturalisme per
influència d’Emile Zola. Es publicaran La desheredada (1881) de
Galdós, considerada per la crítica com la primera novel·la naturalista de
qualitat, Tormento, La de
Bringas i Lo
prohibido. D’altres autors La tribuna
(1882) de Pardo Bazán; La Regenta
(1884-85), de Clarín, etc.
Tristana, forma part d’una sèrie de novel·les
en les quals s’adverteix un enfocament més espiritual i psicològic de la
realitat que el mateix autor va anomenar de “naturalisme espiritualista”. Per a
Galdós, la novel·la no només es pot limitar a reflectir la realitat de forma
objectiva com postulava Zola. Es va interessar més per reflectir l’ànima dels
seus personatges (que és on niuen les idees i emocions que expliquen la nostra
conducta) i és per aquest motiu que els protagonistes de Tristana (1892), Nazarín
(1895) i Misericordia (1897) posseeixen
una rica vida interior. Vol reflectir la vida tal qual és, la novel·la naturalista va abordar el problema de la marginació de la dona. Tristana, va ser un dels personatges que millor
va encarnar el malestar de la dona davant l’ordre social establert, protestant
contra les prerrogatives dels homes, desdenyant del matrimoni, despreocupant-se
dels assumptes domèstics, aspirant a ser mare soltera, desitjant cultivar-se i
aprendre un ofici, i prendre les seves pròpies decisions sense haver de donar
explicacions als homes. Però l’autor que pretenia ser fidel a la realitat de la
seva època sap que l’emancipació de la dona és un somni impossible de realitzar
encara que s’identifiqués amb el krausisme, moviment que defensava la igualtat
dels drets pels dos sexes. Els krausistes, insisteixen en l’educació de la dona
per a convertir-se en un ser autònom. Galdós creia que la situació social de la
dona havia de canviar però sorprèn que condemni a Tristana amb una malaltia que l’impedirà la seva
emancipació.
L’amputació
que patirà la protagonista simbolitza el fracàs
de les idees d’independència de les dones a finals del segle XIX.
Diversos estudis crítics han
destacat el contingut biogràfic de Tristana
basant-se en la relació amorosa que va iniciar Galdós el 1891 amb Concha-Ruth
Morell. Una dona bella, de cabells rossos que acabava de complir vint-i-nou
anys quan va conèixer a Galdós. Per aquell temps, l’escriptor ja era un home
famós i adinerat que encara continuava solter als seus quaranta-vuit anys
perquè desdenyava el matrimoni. Contra els gustos dominants del seu temps a
Galdós li agradaven les dones liberals i amb afan d’independència. De fet,
acabava de trencar su idili amb l’escriptora Emilia Pardo Bazán que s’havia separat del seu home i
lluitava per la igualtat dels sexes. També don Lope comparteix dues qualitats
amb l’autor: el seu menyspreu pel matrimoni i la seva gran generositat en
ajudar econòmicament als seus amics quan es troben en dificultats.
Galdós va escriure Tristana els primers temps de la serva
relació amb Concha Morell per la tardor de 1891 i els primers dies de l’any següent.
Al gener de 1892 ja havia acabat l’obra.
Tot seguit us oferim un tràiler extret de YouTube d'aquesta obra adaptada per Luis Buñuel l'any 1970. El cineasta va advertir que només s'havia "inspirat" en la novel·la de Galdós, i que introdueix modificacions de tot tipus.
Si voleu més informació sobre la versió
cinematogràfica de Tristana podeu consultar la guia de lectura confeccionada per la biblioteca.
Les últimes novel·les i drames de Galdós demostren la fidelitat de l’autor a les seves idees. A partir de 1911, es va quedar quasi cec i es va sentir obligat a dictar les seves obres. Al terreny econòmic, no li anava millor, com que mai s’havia administrat bé, va arribar a la vellesa molt just de recursos encara que mai escriptor del seu temps havia guanyat tants diners com ell amb els seus llibres. Potser, amb el Premi Nobel e Literatura hauria pogut millorar la seva situació, però l’Església i els conservadors van interposar tota una sèrie d’obstacles perquè no fos així. Galdós va morir el 2 de gener de 1920 quan preparava una novel·la sobre la vida miserable dels miners de Río Tinto.
Bibliografia consultada:
Benito Pérez Galdós, Tristana: Barcelona, Vicens Vives, estudis i notes de Montserrat Amores i Agustín Sánchez Aguilar.
Benito Pérez Galdós, Tristana, Madrid, Cátedra, edició d'Isabel Gonzálvez i Gabriel Sevilla.
Per acabar, podeu consultar la guia de lectura que hem preparat a la biblioteca sobre Tristana.
