Blog dels amics de @BiblioBellvitge: José Luis Sampedro

Qui sóc?

Em dic Judith Jaen i sóc estudiant de Literatura. Llegir és el meu món i per això em vull dedicar a això. Em passo el dia llegint, aconsegueixo desconnectar de la realitat però alhora connectar amb el meu món interior.

Què recomano?

Recomano el llibre La sonrisa etrusca de José Luis Sampedro.

Per què?

És un llibre que fa apologia de la positivitat i esperança en molts aspectes de la vida. Es tracta d'una persona gran que explica coses potser enrevessades per a la gent jove però molt ben expressades. La seva lectura és fàcil i lleugera.

A qui li pot interessar?
A gent de totes les edats, tot i que ho recomano més per a persones de més edat que hagin viscut molt.

Quan me l'he llegit?
L'estiu passat.

Com el vaig conèixer?

Perquè una professora d'Història de l'Art ens el va recomanar quan estudiava art etrusc.

Quin és el proper llibre que tinc a la tauleta de nit?

En tinc dos, un de la universitat: El jugador de Dostoievsky i l'altra per interès propi: Indias blancas de Florencia Bonelli, autora argentina del segle XIX.

Data de la tertúlia, dimarts 30 de setembre

La novel·la es desenvolupa en l'època immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial (1945) i, per tant, poc temps després d'acabar la Guerra Civil espanyola (1939). L'evolució de la narrativa espanyola ve marcada pel trauma que va representar la ruptura violenta de la guerra civil. La mort i l'exili van separar grups, generacions i corrents, de manera que després del conflicte bèl·lic passarien molts anys fins que el panorama editorial s'animés a publicar determinats títols i autors.

A Espanya, l'etapa que va des de l'època dels 40 fins a mitjan dels 50 es caracteritza per la seva pobresa tant qualitativa com a quantitativa. La intencionalitat crítica se substitueix pel denominat “trementisme” que veiem en la novel·la de Camilo José Cela, La família de Pascual Duarte (1942) o en obres inconformistes però d'enfocament limitat com Nada de Carmen Laforet (1944), La Colmena de Cela (1951) i El Camino de Miguel Delibes (1950). A mitjan anys 50 s'imposa amb força el corrent del realisme crític social els escriptors del qual comencen a publicar entorn de 1954. Es diferencia de la dècada anterior en l'actitud de ruptura amb l'inconformisme social, polític, religiós i moral tan comú en els escriptors de la postguerra. L'enfocament individual se substitueix pel personatge que representa un col·lectiu social. Es presta més atenció a la influència de corrents estètics d'Europa, i s'intenta cridar l'atenció sobre la situació del país amb el propòsit de superar la passivitat vital de la societat a través de l'expressió artística.

José Luis Sampedro, va trigar nou anys a escriure El río que nos lleva. Va ser una dècada d'intens treball, ja que al matí impartia classes en la Facultat d'Econòmiques, anava al Ministeri, i després, a treballar al Banc Exterior d'Espanya. En aquests anys, i de la vivència dels seus anys de joventut a Aranjuez, escriu aquesta obra.

En l'entrevista realitzada per Gloria Palacios a l'autor, aquest ens parla de la seva obra:

“En los nueve años que tardé en escribirla, entre el 52 y el 61, hice una serie de viajes a pueblos próximos al Tajo, desde los cuales bajaba hasta el río y me movía aguas arriba y abajo, anotando lo que me llamaba la atención. Previamente había leído cuanto pude encontrar sobre la zona y los gancheros, aunque de éstos últimos no había mucho y me fue más útil la memoria de haberlos visto trabajar en Aranjuez a mis trece años y mis conversaciones con la gente.

Es difícil imaginar lo que era viajar por esas tierras hace cuarenta años. Empecé tomando como base, para la parte más alta del río, Molina de Aragón, donde, en casa de la famosa Paula, se comía una buena sopa castellana, dos pichones, fruta, pan y vino, por trece pesetas, y donde el cubierto que entonces se ofrecía al cliente no incluís cuchillo si no se pedía, por suponerse que el comensal usaba su propia navaja, de la marca Girodias, que era la más extendida.

Además de mis lecturas compré todos los mapas del Instituto Geográfico al 1/50.000 de escala que

Font: Wikipedia

cubrían la región y dibujé en un rollo de papel vegetal –que alcanzaba ocho metros de longitud y unos veinte centímetros de anchura- todo el curso del río, para llevarlo conmigo –en vez de los mapas- enrollado en un tubito de metal. En los márgenes anoté los nombres de los cerros, caminos y otros accidentes. Cuando agoté las posibilidades de Molina de Aragón como base, la sustituí por Huete.”

L’any 1960, any que va acabar d'escriure aquesta obra, Sampedro va marxar a Alhama d'Aragó, i durant 15 dies va escriure fins acabar exhaust, durant 11 hores diàries.

A continuació, en aquest video el propi autor ens presenta els llocs en els quals es desenvolupa aquesta història en un dels capítol que va dedicar la sèrie de televisió Esta es mi tierra. L'escriptor passeja per aquests llocs, patrimoni històric i natural, conversa amb les seves gents, desgrana en primera persona els seus records d'infància i joventut, i explica com van influir aquestes terres en la seva obra, que ell mateix defineix com "un dels seus llibres més volguts" i que dóna nom a aquest documental.

El llibre comença amb les cites: “En cada hombre nacido nos es prometido el regreso del Salvador”, de Werfel, i “Todos los hombres durante un minuto son Dios”, de Kazantzakis. Sampedro divideix la novel · la en tres parts: Kan, Tchan i Li, noms presos del I Ching o Llibre de les Mutacions usat pels xinesos des dels temps més remots per explorar el sentit de les relacions humanes i relacionar-les amb els cicles del cosmos.

L'autor va escollir aquestes cites perquè aquestes frases resumeixen el projecte que embolta el llibre. Existeixen dues intencions: reflectir el món dels ganxers, que l'autor va conèixer a Aranjuez quan els va veure arribar, als seus tretze anys, omplint el Tajo de troncs; uns homes rudes que li van fer recordar als camperols de Cihuela, on va passar un parell d'anys, entre els 8 i els 9 anys a casa dels seus oncles. I la segona intenció és la que cadascun d'aquests ganxers tingués un protagonisme especial en algun moment del llibre.

La novel·la narra l'aventura de la “maderada” la història dels ganxers que transporten troncs d'arbre pel Tajo. El trajecte fluvial és una metàfora de la lluita per la dignitat dels homes que componen el grup i d'alguns altres que apareixen en el recorregut. L'autor, mostra la dura i elemental vida d’aquests entorn dels quals es descriu la problemàtica existència de la societat espanyola, denunciant les misèries d'un món que s'acaba al ritme d'un desenvolupament sense mesura. És també un viatge introspectiu a la recerca de la pròpia identitat, centrat en els personatges de Shannon i l'Americà, i en l'única dona del grup, Paula. Sampedro ho resumeix així en la seva entrevista amb Gloria Palacios:

“En resumen: la vida consiste en hacerse lo que se es y la dignidad crece viviendo con la mayor intensidad posible y, en general, viviendo como el grupo al que pertenecemos; es decir, ateniéndonos a su escala de valores. Pero esa generalidad se rompe cuando las creencias vigentes en nuestra sociedad no permiten a un sujeto hacerse lo que se es, porque entra en conflicto con sus afanes más hondos. Surge así la innegable dignidad de ciertos rebeldes, de heterodoxos, de disidentes.”

A mesura que llegim la novel·la descobrim els personatges. Al principi els coneixem per les seves accions, els seus diàlegs i per la descripció del narrador. Quan ja els coneixem, el narrador es permet la intromissió. El riu simbolitza la vida amb els seus corrents turbulentes i els seus capritxosos recous. El tòpic del riu té una tradició literària en la poesia de Jorge Manrique.

La duresa dels homes de la maderada, vinculats al seu mitjà, impacta en l'intel·lectual que és Shannon. Són personatges autèntics, primaris, conscients de la seva pròpia identitat i fidels als seus profunds instints i motivacions. Veiem homes molt joves com Lucas, que es veu obligat a exercir aquest ofici, Dámaso, personatge conflictiu a qui li atribueixen els seus companys poders diabòlics o màgics, el Seco, amb el seu caràcter impulsiu, el Galerilla, un nen que viatja amb el grup, el Chepa, amb el seu gran gep, Benigno, dèspota i malvat que serà castigat per Dámaso. Apareixen també personatges secundaris com don Pedro, Cecília, les germanes de Benigno, etc.

Respecte als personatges principals veiem a Roy Shannon, un irlandès de 32 anys que torna d'Itàlia, ex combatent de la segona guerra mundial, personatge molt més equilibrat, més profund, que lluita per forjar-se la seva pròpia destinació i per trobar una mica més que li doni sentit a la seva vida; l'Americà, mestre del riu i responsable de la conducció dels troncs, preparava els adobs per salvar els obstacles; i Paula, l'única dona del grup que canviarà el rumb de viatge de Shannon i Antonio el Encontrao, que canviarà el rumb de Paula.

Alguns dels protagonistes del llibre estan inspirats per persones conegudes per l'autor com explica en la seva entrevista:

“El Cacholo está inspirado en un tipo que vivía en Cihuela. El Seco era también un hombre de allí, un hombrre muy recio, muy duro, que de niño me daba miedo. El Tuerto se inspira en uno de los mozos arrumbadores del puerto de Santander. Y ya he dicho que Shannon es una especie de alter ego.”

Però els personatges no només es limiten als ganxers. El tema social és un dels principals punts crítics en l'obra de Sampedro, sensibilitzat per la pobresa i la manca de llibertat. Això ho veiem quan la maderada arriba a Sotondo, on ens assenyala la insignificança de la vida dels seus habitants, de la total anul·lació de la voluntat i de la capacitat de determinació per part del cacic. Només una vegada, semblen reaccionar després del míting del “Negre” però només dura uns instants, doncs tornaran de nou a la submissió de Benigno, el cacic del poble:

“Pero el Negro, inesperadamente, se plantó ante el Benigno y gritó más fuerte aún:

- A callar, cacique!

Aquella voz era un arma y el Negro lo sabía. Había vencido con ella en decenas de mítines. También esta vez cortó el aire; se infiltró en los cráneos, conquistó la atención en el acto. El Negro estaba ya subido en una silla.

- ¿Pagar por un perro? ¿Un hombre por un perro?

Repitió la última frase y le concedió una pausa. Conocía a su gente. Sabía cuánto tardan en oír algo distinto por haber estado sometidos secularmente al machaqueo del mismo martillo.

- ¿Vais a ir a presidio por el perro del que os explota, os presta robando y se queda con las tierras cuando no podéis pagar? ¿Vais a matar a un pobre por el perro de un rico?

¡Que pague el rico! ¡Que pague, y no por un perro! ¡Que pague por vuestro sudor, por vuestras tierras, por vuestras hijas!

Un altre grup són els obrers de l'embassament de Entrepeñas. Sembla que hi ha una unió home/màquina però la veritat és que la màquina supera i aliena a l'individu. Com pensa Sampedro, l'home tem el progrés desmesurat, la globalització econòmica i la deshumanització de l'individu.

Apareixen també quatre joves estudiants de la ciutat, l'autor ens ofereix diferents recursos lingüístics. Veiem reflectit el llenguatge juvenil dels estudiants, el registre emprat per Shannon, professor universitari i intel·lectual, o el dels ganxers, amb un registre col·loquial.

Tots ells són una petita mostra del panorama social de l'Espanya de postguerra.

Els esdeveniments meteorològics afectarà l'estat d'ànim de tots ells. Després del capítol introductori en el qual Shannon troba a Paula i s'uneix a la maderada, Sampedro divideix l'obra en tres parts: en la primera part és hivern i el camí va des de l'Escarauela fins a Ocentejo. Aquí l'autor inclou Oterón, com a lloc fictici, on arriben a temps per a la processó del Divendres Sant; en la segona part, és primavera. En Sotondo se celebren les festes populars i la correguda de toros. Coneixem a Benigno i a les seves germanes. En la tercera part de l'obra, ja és estiu i arriben els ganxers a Aranjuez. El maestre fa la seva entrada triomfal. Shannon, no arriba al final del recorregut, doncs ha de quedar-se a casa de don Pedro, ferit i immobilitzat al llit després de salvar la vida al Galerilla.

El sentiment religiós també apareix en l'obra. La idea de transcendència apareix com un dels interrogants de l'ésser humà. La cerca de Déu el seu interior caracteritza les preocupacions existencials de Shannon, l'Americà i Paula. Roy se sent allunyat de Déu, però en l'ermita de la Vírgen de los Santos comença a pensar en ell. També l'Americà i Paula se senten acompanyats en la seva cerca interior pel capellà de Oterón.

Destaca la presència del fra Justino en l'escena del “miracle” en aixecar la pesada comporta que no cedia als forçuts ganxers. Al llarg de la novel·la apareix la religiositat popular amb els seus atavismes i la seva iconografia barroca; la sang de la imatge i la suor recorden la força del culte a la mort. En Oterón tenen el costum de tancar les tavernes i prohibir la música.

La dona es converteix en un objecte que deslliga les més baixes passions i les més violentes discussions. Les relacions entre tots dos sexes estan subjectes per força de instint.

Els ganxers són per a aquests pobles temuts rivals, sempre disposats a cortejar a les seves dones. En canvi, moltes d'aquestes dones veuen en ells l'oportunitat d'una relació alliberadora. La repressió sexual embogeix a dones com Agustina. La valenciana Neus, provoca una disputa entre el Rubio i el Seco on tot és passió, amor i odi desenfrenat.

La novel·la transcorre entorn del grup humà que compon la maderada. Els ganxers constitueixen una diversitat de tipus, amb les seves complexitats, amors i odis, ressentiments i esperances, limitacions i valors que Sampedro ressalta amb gran lirisme.

La maderada representa l'autenticitat humana enmig del record dels horrors de la guerra (Shannon) i d'altres llocs (l'Americà), així com en l'ambient primari de l'Espanya rural que reflecteix el relat. La lluita per la dignitat d'aquests éssers humans va paral·lela a la impressió d'un món en extinció. Per exemple, Cacholo veu el perill del progrés tècnic en els boscos. Ho veiem en Entrepeñas, en el treball dels obrers de l'embassament, amb les seves perforadores, formigoneres, cables comparant-ho amb el món rude i primitiu dels ganxers.

Els ganxers estan descrits en totes les seves dimensions: trets físics, maneres de parla, instruments propis de l'ofici i del món que els envolta. Tots semblen fugir d'alguna cosa. Les seves dites i les seves cançons populars reflecteixen un món amb les seves pròpies lleis internes, en les quals predomina un sentit primari però noble de la lleialtat i la solidaritat. Mesuren contínuament el seu valor i la seva ombria. Viuen desafiant a la mort. Percebem violència en les mirades i en els gestos. Una violència primitiva que els fa actuar per instints animals però representen també l'esperit vital i lliure que flueix entre l'immobilisme dels pobles reflectits en l'obra.

A mesura que transcorre el relat, observem una estreta identificació entre l'autor i el protagonista Roy Shannon. Roy és una guia que ens introdueix al món dels ganxers. Per ell, coneixem la història de l'Americà i el secret de Paula. A poc a poc identifiquem a Roy Shannon amb Sampedro.

El río que nos lleva va ser portada al cinema per Antonio del Real en 1989. Amb guió d'Antonio Larreta supervisat pel mateix autor i del Real, música de Carles Casis i Lluís Llach i fotografia de Federico Ribes.

Aquesta versió cinematogràfica va ser guardonada en 10 festivals internacionals i, en 1990, va rebre el Premi (Assemblea de Directors, Realitzadors Cinematogràfics i Audiovisuals Espanyols). Podeu veure el tràiler extret de You Tube :