La loca de la casa de Rosa Montero

Data de la tertúlia, dimarts 24 de novembre.

A partir d’una cita de Santa Teresa de Jesús, que va escriure que “La imaginació és la boja de la casa”, la periodista i escriptora Rosa Montero signa aquest llibre que és una barreja entre novel·la, assaig i autobiografia. L’autora de llibres tan coneguts com Te trataré como una reina, Bella y oscura o El corazón del Tártaro, en 19 capítols que són petites històries, narra fragments de la seva pròpia vida amb literatura i vides alienes. La loca de la casa és un llibre que ens permet descobrir que, per exemple, el gran Goethe adulava als poderosos fins a extrems ridículs, que Tolstoi era un energumen o que la pròpia Montero, amb vint anys, tenir un surrealista i divertit romanç amb un conegut actor de Hollywood. Els temes del llibre, entre d'altres qüestions, dónen una visió dels reptes més importants que ha d'afrontar un escriptor al llarg de la seva carrera. De La loca de la casa El Mundo ha dit que l'escriptora "ens regala, amb la seva ardent defensa i intuïtiva exploració de la memòria fermentada com a imaginació feta paraula, el seu millor llibre, de radical modernitat literària per la seva superació dels gèneres en el seu mestissatge d'autobiografia real i imaginària i assaig construïts amb tècniques de novel·lar i, per tantes qualitats que enriqueixen el seu compendi de vida i literatura".
L'autora, és filla d'un banderillero i d'una mestressa de casa, va estudiar periodisme i psicologia. Va col·laborar amb grups de teatre independent, alhora que començava a publicar en diversos mitjans informatius (Fotogramas, Pueblo, etcètera.)

Des de finals de 1976 treballa de manera exclusiva per al diari El País, en el qual va ser redactora cap del suplement dominical durant 1980-1981.
El primer llibre de ficció, la novel·la Crónica del desamor, va aparèixer en 1979. En els anys posteriors ha publicat una dotzena d'elles, a més de relats i obres dirigides als nens. La hija del caníbal (1997) va ser portada al cinema amb el mateix nom pel mexicà Antonio Serrano.
La seva obra, tant de periodista com de narradora, ha merescut premis importants, nacionals i estrangers. Ha estat traduïda a una vintena d'idiomes.
Entre els seus llibres es troben Te trataré como una reina (1983), Bella y oscura (1993) y El corazón del tártaro (2001).

Hombres sin mujeres de Haruki Murakami

Data de la tertúlia, dimarts 27 d'octubre.

Hombres sin mujeres és el títol del darrer llibre de l'escriptor japonès Haruki Murakami. Traduït al català com a Homes i dones es tracta, en aquest cas, d'un volum de narracions: set relats escrits durant els dos últims anys i que es poden entendre com variacions sobre el tema d'homes abandonats per dones. En concret sobre la soledat que precedeix o que segueix a la relació amorosa. A Hombres sin mujeres es parla de diverses coses que, en el fon, són la mateixa: "homes que han perdut a una dona, o que la seva relació ha estat marcada pel desacord, son incapaços d'establir una comunicació plena amb la seva parella, o veuen estranyament interrompuda la seva historia d'amor". D'altres "experimenten amors turmentats i no correspostos o, fins i tot, com el relat protagonitzat per una metamorfosi kafkiana, desconeixen encara els mecanismes de l’afecte i del sexe”. Tot que, com passa sovint, en realitat les protagonistes dels relats són les dones que, misterioses, “irrompen a la vida dels homes per desaparèixer, deixant una petjada impossible d’esborrar a la vida d’aquells que les han estimat". O dels que, com a mínim, ho van intentar. Un llibre que, només per relats com Sherezade o Kino, paga la pena de llegir. 

L'AUTOR

Haruki Murakami (Kyoto, 1949) és un dels pocs autors japonesos que han donat el salt d'escriptor de prestigi a autor amb grans vendes en tot el món. Ha rebut nombrosos premis, entre ells el Noma, el Tanizaki, el Yomiuri, el Franz Kafka o el Jerusalem Prize, i el seu nom sona reiteradament com a candidat al Nobel de Literatura. A Espanya, ha merescut el Preu Arzobispo Juan de Sant Clement, l'Ordre de les Arts i les Lletres, concedida pel Govern espanyol i el Premi Internacional Catalunya 2011. Entre els seus molts llibres publicats destaquen Tòquio blues, Norwegian Wood i Els anys de peregrinació del noi sense color, que en poques setmanes va vendre un milió d'exemplars en Japon.

Día de perros d'Alicia Giménez Bartlett

Data de la tertúlia, dimarts 16 de juny.

Día de perros és el segon llibre de la saga sobre Petra Delicado (inspectora de policia destinada a Barcelona que apareix per primera vegada en Ritos de muerte, 1996, l'autoria de la qual es deu a Alicia Jiménez Bartlett) i comença amb la troballa d'un home apallissat i sense identificació que és traslladat inconscient a l'hospital de Valle Hebron. Abans de morir és reconegut pel seu gos Espanto, portat d'amagat a l'hospital per la inspectora. L'animal porta a Petra i al seu company Fermín Garzón a un camp d'entrenament on coneixen a la adiestradora Valentina Cortés. Gràcies a la seva ajuda i a la d'Ángela Chamorro, una llibretera especialitzada en temes canins, Delicado i el seu company troben més pistes. Els rastres els dirigeixen primer cap a una suposada xarxa de lladres de gossos de carrer venuts als hospitals i empreses farmacèutiques per a l'experimentació i després a Rescat Dog, una empresa dedicada a recuperar cans desapareguts. Conforme avança la recerca al lector se li obre l'ambient cruel de les baralles clandestines de gossos organitzades en els magatzems en la Zona Franca. Algú roba gossos de races agressives de diversos criadors a la província de Barcelona per usar-los com a espàrring en les citades lluites.

 L'autora

Alicia Giménez Bartlett, nascuda a Almansa el 10 de juny de 1951 és una escriptora resident a Barcelona. Va estudiar filologia espanyola a la Universitat de València. El 1975 es traslladà a Barcelona, on es doctorà en literatura espanyola per la Universitat de Barcelona.

L'any 1984 va publicar la seva primera novel·la, Exit (Seix Barral, 1984). El 1996 aparegué el primer volum de la seva popular sèrie policíaca protagonitzada per la inspectora Petra Delicado. Aquesta sèrie consta fins a l'actualitat de vuit novel·les, i ha estat traduïda a diversos idiomes. L'any 1999 les aventures de Petra Delicado van donar vida a una sèrie televisiva protagonitzada per Ana Belén i Santiago Segura. 

L'any 2011 Alicia Giménez va guanyar la 67a edició del Premi Nadal amb la novel·la Donde nadie te encuentre, que relata la història de la guerrillera del maquis Teresa Pla Messeguer (la Pastora).

Niebla de Miguel de Unamuno

Data de la tertúlia, dimarts 26 de maig.

     Niebla és la tercera novel·la de Miguel d’ Unamuno. La seva primera novel·la Paz en la guerra de l'any 1897 constitueix una novel·la històrica que recreava la història a l'estil de Galdós.

     Amor i pedagogia de l'any 1902, és la seva segona novel·la, on mostra la seva poètica narrativa rebutjant el Realisme i el Naturalisme on l'autor es fa present en la novel·la. Influenciat per Flaubert és una novel·la confessional i fragmentària. Transcorren dotze anys entre aquesta i Niebla apuntant elements que després seran desenvolupats en la seva tercera novel·la. En 1913 amb el títol El espejo de la muerte publica un conjunt de relats curts i contes. En 1914 apareix Niebla, encara que es creu que ja estava escrita el 1907. És el text més modern i original. Classificada com una antinovel·la trenca amb les premisses narratives. De gestació molt lenta, existeix un manuscrit de 1907 que mostra que respecte a l'edició definitiva de 1914 l'autor va afegir vint-i-tres línies en el capítol dotze i divuit línies més al final del capítol XXXI.

     Aquesta obra aplaudida per diversos estudiosos, se situa a l'avantguarda de la novel·la europea comparada amb l'obra de Pirandello, Seis personajes en busca de autor pel que fa a l'enfrontament dels personatges amb l'autor (creador). Veiem la relació entre Unamuno (autor) i els personatges de la novel·la. La rebel·lia dels personatges simbolitzen els homes de carn i os quan reclamen la seva llibertat per viure.

Els temes fonamentals que veiem en aquesta obra són:

* El lliure albir lligat a l'autonomia dels personatges, estan sotmesos a les lleis de la seva destinació sense res que fer per canviar-ho.

* El problema de ser home, la seva destinació al món.

* Qui sóc jo? El problema de la identitat, els límits de la realitat, on estan?

     Unamuno sosté que els conflictes de consciència són tan reals com les aventures del personatge. Les seves novel·les són reals perquè se centra en problemes de l'home del seu temps: l'amor, Déu, etc.

     Utilitza la tècnica del monòleg com a flux de la consciència avançant-se a autors europeus com Joyce o Proust. Hi ha una relació del lector amb el text narratiu “lector col·laborador”, quan el lector llegeix la novel·la, es fa novel·lista, si llegeix història, historiador, etc. Tot aquell que llegeix en profunditat es converteix en lector, autor, perquè actualitza la novel·la i la fa seva. Veiem també la influència de Schopenhauer (l'home s'adona que és home per la consciència del dolor, el sofriment propi o aliè i el descobriment de la mort), i el bufó tràgic.

     Quatre treballs d’Unamuno, “A lo que salga” (1904), La Vida de don Quijote y Sancho (1905), el Pròleg a Tres novelas ejemplares y un prólogo (1920) i Como se hace una novela (1926-1927), contenen l’essencial de les seves idees.

     En els seus escrits de joventut pels anys 1900 ja apuntava a l'exploració de l'àmbit de l'íntim, de l'ànima que es traduiria en literatura en la paraula “nivola” denominació amb la qual rebatejarà la novel·la; la substitució de la “o” per la “i” pregona que l'objectiu (realisme/naturalisme) ha estat substituït per l'interior (nivola). La seva primera narració, bastant “nivolesca” ja serà Paz en la guerra. L'actitud filosòfica del deslligament de la realitat s'aboca en la creació d'una novel·la amb predomini de l'íntim.

      En el seu article “A lo que salga” estableix la distinció entre dos tipus de composició, l'ovípara i la vivípara. Escriure al que surti, vivíparament,  sense esquemes, és la manera preferida d’Unamuno. Perquè el novel·lista reflecteixi la vida de l'ànima en lloc de tot el que succeeix al carrer treu del text les referències del temps i del lloc. Quan un personatge diu alguna cosa, el fet que ho anunciï és suficient perquè ho acceptem com a veritat encara que en realitat no ho sigui; el fet de dir-ho ho converteix en veritat. Unamuno aprofundeix la intimitat de l'ésser i especifica les diverses vies de manifestació de l'íntim.

     

     Aquesta nivola està estructurada per: El pròleg i el postpròleg; Corpus narratiu, i
Epíleg-oració fúnebre. El pròleg i el postpròleg són un assaig sobre la novel·la o “nivola”, l'autor utilitza el pretext que un autor novell i desconegut, Victor Goti, faci el pròleg i presenti t la novel·la. Al principi, el lector no s'adona que aquest Victor és un personatge de ficció, després ho veu rar en ser amic tant d’Unamuno com d'Augusto, protagonista del llibre. Victor discrepa sobre si Augusto mor i si ha de morir. En el postpròleg ,Unamuno escriu com una espècie de resposta a Victor Goti dient que Augusto no s'ha suïcidat sinó que ell com a autor va decidir que morís.

     El corpus narratiu està format per 33 capítols en els quals distingim tres parts: La primera, del capítol I al VII. Veiem despertar a la vida conscient d'Augusto Pérez. Anteriorment, va tenir una vida gairebé rutinària, mansa, vegetativa. Simbolitzat a més en la cendra que guarda en el cendrer de l'últim cigarret que va fumar el seu pare. Falta de caràcter del personatge dominat per la mare. Simple passejant de la vida, vida passiva, inconscient, no decideix. Adquireix caràcter després de la mort de la seva mare. L'atzar li portarà a la trobada amb l' Eugenia, seguint-la com imantat.

      La segona, del capítol VIII al XXIX. Amb més acció que en l'anterior, Augusto desperta a l'amor. Descobreix la bellesa en totes les dones. D'Eugenia l'atreu el cap i la imaginació; de Rosario el sentiment i de Liduvina l'estómac. Pensa en la idea de casar-se però dubte si amb Eugenia o amb Rosario però decideix no casar-se, no comprometre's amb cap, i apropar-se a les dones amb pretensions de psicòleg experimentador. En aquesta part Unamuno afegeix per influència del Quixot, històries intercalades, que il·lustren possibles conseqüències segons les decisions que prengui l’Augusto Pérez. Semblen històries divulgatives amb intenció didàctica. La història de don Avito Carrascal, qui avisa a l’Augusto que el desengany amorós porta al suïcidi com va ocórrer amb el seu fill (cap. XIII); la de Victor, qui li aconsella que es casi; les de la seva dona Elena i el seu fill (cap. XIV i XXII), Martín Rubio i en Emeterio (cap.xv), Maurici (cap. XVI) i el senyor Eloíno i donya Sinfo (cap. XVII). Totes aquestes històries serveixen per exemplificar els punts de vista de l'autor. Goti li recomana que es casi amb Eugenia i quan pren la decisió apareix l'autor per recordar-li que només ell determina la conducta dels seus personatges, que no tenen llibertat. L’últim experiment és quan Augusto va a casa d'Eugenia i aquesta li obliga a declarar-se, passa de ser experimentador a experimentat. Busca treball a Maurici (ex nuvi d'Eugenia) fora de la ciutat. Quan tot està disposat per a les noces, una carta d'Eugenia li anuncia la seva fugida amb Maurici. Augusto pensa que Eugenia, que ho va despertar a la vida, ara ho ha matat amb aquesta traïció, i dubte de la seva pròpia existència.

     La tercera part, del capítol XXX al XXXIII, i l'epíleg. Augusto pensa en el suïcidi. El seu amic ho visita per animar-ho. Amb la idea de suïcidi Augusto viatja a Salamanca per enfrontar-se amb el seu creador. Es troben cara a cara l'autor i l'ens de ficció, Déu i la seva criatura. L’Unamuno nega a l’ Augusto la seva decisió de suïcidar-se perquè no existeix, és producte de la fantasia. Augusto li replica que els personatges no estan sotmesos a la real gana de l'autor, posseeixen la seva llibertat, i en el seu exercici, desitja suïcidar-se. A més el personatge recorda a l'autor que incorre en una incongruència doncs ell existeix, ja que està discutint amb ell. Unamuno, enfuriat diu que el matarà i determina que morirà quan arribi a casa perquè així ho té escrit.

Augusto demana i prega, i en la seva angoixa assegura que tots morirem, tant l'autor com els lectors, concloent amb la frase «¡Crearme para dejarme morir!».

     En arribar a casa, Augusto envia un telegrama a Unamuno. Es fica al llit, s'adorm i a l'estona desperta de sobte i mor. El metge diu que ha sofert un infart.

A l'últim capítol, Unamuno compte que ha rebut el telegrama, i que està penedit d'haver-li donat mort. Pensa en la possibilitat de ressuscitar a l'Augusto i s'adorm. Augusto se li apareix en somnis i per dir-li que ell com a personatge té llibertat i, per tant, ni ho va a ressuscitar ni ho va a tornar a somiar. A més, assegura que Unamuno ha estat un pretext perquè s'expliqués la seva història i que, per molt autor que sigui, també morirà.

     Finalment, en l'epíleg, Orfeu deixa de ser mut interlocutor dels mono diàlegs d'Augusto i expressa amb veu pròpia els seus sentiments. Planto profund, molt humà (en boca del gos) i que dóna la clau del pensament d’Unamuno «muerte a diluirse en la niebla, en la nada».

Per fidelitat al seu amo, mor amb ell, traspassant la boira tenebrosa i ascendint al «mundo puro» on estan també altres gossos exemplars.

     L'acció no està localitzada en cap època ni lloc en concret. Elimina els detalls externs per destacar el conflicte íntim dels personatges. Es desenvolupa en un ambient irreal, però pels petits detalls reprodueix el clima previ a la primera guerra mundial.

     A continuació us oferim el trailer de Niebla extret de You tube:

Bibliografia consultada per realitzar aquesta ressenya:
Miguel de Unamuno, Niebla, edición de Germán Gullón, guía de lectura Heilette Van Ree,
Madrid, Austral.
Miguel de Unamuno, Niebla, estudio y notas por Miguel Ángel García López, Madrid, Santillana.

Finalment podeu consulta la guia de lectura feta per la biblioteca.

La luz en casa de los demás de Chiara Gamberale

Data de la tertúlia, dimarts 28 d'abril.

Escrita per Chiara Gamberala i publicada a l'octubre de 2010 per la editorial italiana Mondadori, La luz en casa de los demás, el llibre parteix d'un argument força original. Quan mor la casera d'un edifici de la ciutat de Roma, els habitants s'han de fer càrrec de la filla de sis anys de l'administradora i d'una carta. El document diu que la nena es diu Mandorla (Ametlla, nom que té un contingut simbòlic important) i que és filla d'un dels homes que viu a l'edifici. Per això els veïns de l'edifici es veuen forçats a buscar una solució per l'assignació de Mandorla i fer la prova de paternitat, d'entrada, no sembla la millor opció ja que, entre d'altres coses, podria afectar a alguna de les famílies del bloc. Així la millor solució, al menys de moment, serà sol·licitar formalment la seva adopció i "adoptar" la nena, fent-la créixer entre tots mentre viu en rotació a cada un dels cincs apartament de l'edifici entre els 6 i els 17 anys. L'autora, en aquesta espècie de conte, parla de relacions humanes i de sentiments i reflexiona sobre institucions com la família.

L'AUTORA

Filla del famós director de cinema Vito Gamberale, va cridar l'atenció en el mon de les lletres molt aviat, quant als 22 anys va publicar la novel·la Una cintura prima (1999), inspirada en una història autobiogràfica i que serà llavors és una versió de televisió d'èxit. Abans, però, l'any 1996 ja havia guanyat el premi dels crítics joves Grinzane Cavour. A partir de llavors va començar a treballar com a presentadora de televisió. Entre les seves obres destaquen també Aquí vénen els pallassos, Quatre unces d'amor, gràcies o Una passió esquerra. 

Finalment, us presentem la guia de lectura confeccionada por la biblioteca.

El asesinato de los marqueses de Urbina de Mariano Sánchez Soler

Data de la tertúlia, dimarts 10 de març.

Publicat en 2013 per Roca Editorial, El asesinato de los marqueses de Urbina, és una novel.la policíaca de Mariano Sánchez Soler que va guanyar el Premi Inernacional de novel.la negra L'H Confidencial 2013. L'autor se centra en el crim dels Marquesos d'Urquijo, a principis dels 80, crim que en el seu moment va sacsejar el país. 

Sánchez Soler assegura que en aquest llibre trasllada a la ficció qüestions "no ha pogut demostrar en les seves recerques periodístiques. Prenent partit, cosa que no va fer en la seva labor per El Periódico de Catalunya, quan va cobrir aquesta informació, aposta pel mòbil econòmic, fet que la policia va descartar.

El protagonista de l'assassinat és un personatge de ficció, Fierro, una persona dura i sense escrúpols sempre al servei del poder econòmic, a la qual, sota la promesa de guanyar tots els diners que necessitarà per viure la resta de la seva vida, rep l'encàrrec d'esbrinar qui va matar als Marquesos d'Urbina.

El text compta amb deteniment com es van preparar i com es van dur a terme els crims, el tractament que van donar els mitjans de comunicació al fet, detalls de la recerca que demostren que va estar lluny de ser modèlica...

L'assassinat... mostra una panoràmica del país en aquells anys 80, els primers de la transició i sobretot l'ambient d'una capital assetjada per ETA i pel món del crímen, molt dinàmic a Madrid en aquells anys. 

L'autor

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 2 de maig de 1954), és periodista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació i doctor per la Universitat d'Alacant, ha treballat en equips de redacció d'El Periódico de Catalunya, Diari 16, Le Monde diplomàtique i els setmanaris Temps, Actual, Primera Plana, Interviú, etcètera. Ha escrit llibres de periodisme pels quals ha guanyat premis com el Rodolfo *Walsh, l'any 2002 i novel·les, entre les quals destaca Nuestra propia sangre, Premi de la Crítica de València l'any 2012. El asesinato de los Marqueses de Urbina, premi L'H Confidencial de 2013 va coincidir aquest any amb el premi Profeta en su tierra.

Un acostament apasionant a un crimen terrible que mai es va aclarir i narrat amb l'habilitat d'un dels grans periodistes d'investigació. 

Finalment us oferim la guia de lectura confeccionada a la biblioteca.

La Vida de Lazarillo de Tormes, y de sus fortunas y adversidades

Data de la tertúlia, dimarts 10 de febrer

     El gènere de la novel·la picaresca emergeix amb el Lazarillo de Tormes però en aquesta obra la paraula murri no apareix. Els relats es presenten en forma autobiogràfica, relatant la vida d'un antiheroi, un murri. Una persona de tan poca importància que tan sols es pot narrar la història en primera persona. Autobiografia i anonimat són les dues cares d'una mateixa moneda. Es desenvolupa sempre de forma lineal. Successió d'episodis de vegades inconnexos entre si en els quals la figura del murri constitueix l'únic nexe d'unió entre els diferents episodis del relat. Aquest gènere té un acusat caràcter satíric que es deriva del recurs tècnic que el murri és criat de molts i diferents amos. L'autor pot esgrimir una sàtira contra la conducta dels diferents estaments. La novel·la picaresca té el seu origen a Espanya. No hi ha unanimitat entre els historiadors al fet que siguin distintius els trets de la societat espanyola del segle XVI.

     Aquesta obra es va imprimir l'any 1554, en quatre edicions diferents, però cap edició és la primera ni igual. Editades en llocs diferents: a Alcalà, Burgos, Medina del Camp i a Anvers. Les edicions de Burgos i Medina del Camp són les més properes a nosaltres. L'edició d'Alcalà i Anvers vénen d'edicions posteriors.

    Respecte a les fonts literàries trobem precedents del personatge del murri en La Celestina en el personatge de Pármano. També hi ha precedents en el Satiricón de Petronio. Certes característiques del murri apareixen en El asno de oro de Lucio Apuleyo. El personatge és un antiheroi, escrit en forma autobiogràfica, és jove i passeja d'un costat a un altre. També és important tenir en compte les fonts erasmianes. En el tractat tres hi ha un joc entre aparença i realitat, procedent d'Erasme.

     Sobre l'autoria, a principis del segle XVII es van proposar diversos noms: Hurtado de Mendoza, fray Juan d'Ortega, Sebastián de Orozco, Hernán Núñez, Alfonso de Valdés, etc. Rosa Navarro va publicar un treball defensant l'autoria d'aquest últim. La seva teoria, es fonamenta bàsicament sobre cinc pilars, des del punt de vista cronològic, històric, ideològic, antroponímic i lèxic. Per aquestes raons i pel perfil erasmista de molts dels seus trets, el secretari de Cartes Llatines de Carlos V sembla presentar sòlides raons per ser considerat l'autor de l'obra.

Murillo. Joven mendigo.

    
    Com s'ha dit l'obra es presenta com una autobiografia real en la qual autor i personatge es barregen. Com tota autobiografia és retrospectiva. Només en l'últim tractat aconseguim el present actual del venedor Lázaro com a pregoner de vins a la ciutat de Toledo, i és el que contesta a un tal “Vuestra Merced” que li demana detalls sobre el “caso”. El cas és l'assumpte últim de la novel·la i el pretext pel qual s'escriu la novel·la. L'autor ha utilitzat el gènere carta-col·loqui per justificar el relat autobiogràfic. La carta-col·loqui era la fórmula que conciliava la tradició retòrica i la historicitat. El Lazarillo entronca amb aquest gènere i amb aquesta tradició epistolar, i a més l'autor té en compte en primer lloc el realisme, i en segon lloc, la versemblança.

     Francisco Rico assenyala que si hi ha una tesi explícita en l'obra, és la de mostrar quanta virtut necessita tenir el personatge per pujar sent baix, i quant vici per baixar estant en un estament alt. La idea que el protagonista podria intentar canviar d'estat havia de resultar escandalós en una societat bastant rígida i estamental. L'autor de l'obra qüestiona l'immobilisme social.

     En examinar el cas de Lázaro veiem que es tracta d'un ascens social fals a costa d'una contínua degradació moral. Marcel Bataillon deia que el pregoner de vins era l'ofici més baix que existia al segle XVI. El Lázaro adult escriu sobre el procés que va de Lazarillo a Lázaro. Només explica allò que pugui interessar per justificar el “cas”.
  
    La novel·la consta de set tractats de diferent extensió. Alguns molt detallats i treballats. Els tres primers, el del cec, el clergat i l'escuder són els millors. Existeix una interrelació entre el pròleg i el tractat set.

     El veritable propòsit d'aquesta obra és narrar la història d'una falsa ascensió social, d'un pobre murri que ha aconseguit abandonar la seva condició de criat a costa de la degradació moral que ha anat pujant progressivament en la deshonra. Procés educatiu que mostra els anys d'aprenentatge des de la infantesa fins a aconseguir el seu estat estable en ofici i matrimoni. Novel·la en dos vessants: exemplificació moral en forma de novel·la i procés d'educació perniciosa.

     Al pròleg de l'obra trobem els tòpics per guanyar-se la comprensió dels lectors: lloances del llibre i ponderació del seu esforç com a escriptor: comparació amb el soldat, el teòleg i el cavaller.

Tractat I: el cec.
Fonamental. El cec li diu “Necio aprende”
Obliga a Lázaro a prendre consciència de la seva salut:  “Visto el trato que me iba dando el ciego…. Burlas…, determiné dejarle”.
El deixeble ha superat al mestre. Lazarillo ha après bé la lliçó. Premeditació, la crueltat més gran de la venjança. Hi ha una premonició en aquest tractat: Lázaro com a pregoner de vins que es veurà en el Tractat VII.

Tractat II: el clergue.

En guàrdia per part deLazarillo. Ja no és el nen innocent del primer tractat. Si amb el primer amo hi havia situació de misèria, ara és pitjor. La gana continua. Gairebé té al·lucinacions. El clergue s'afarta de menjar i només li dóna restes al nen. És la sàtira més dura que trobem en l'obra. Sàtira erasmista. Es mostra la conducta del clergue quan donava les misses, com controlava les almoines i al lazarillo perquè no robés. Primera sentència del lazarillo:

“Escapé del trueno y di con el relámpago”

Sàtira social a tot l'estament eclesiàstic.

Tractat III: l'escuder.

Canvia d'amo i va amb un presumptuós, que per aparences aconsegueix enganyar a Lázaro. Amb l'escuder obté la lliçó de la “honra”. Lázaro té bons sentiments, sent pena i tristesa pel gentilhome doncs no té gens per menjar, ni tampoc fa gens per remeiar-ho. L'escuder només es passeja pels carrers amb molt d'orgull, per aparences. Haurà de ser Lázaro qui treballi i obtingui sustento pels dos.

Tractat IV: frare de la Mercè.

D'aquest amo se'ns proporcionen poques dades, només que “unas mujercillas” van posar en contacte a Lázaro amb ell i la seva forma de vida caracteritzada per ser més amic d'acatar negocis seglars que del compliment de les normes eclesiàstiques. Segons paraules de Lázaro: "Y por esto, y por otras cosillas que no digo, salí dél”

Velázquez, El aguador de Sevilla.

Tractat V: el buldero.
Resulta ser un trampós. Lázaro no és protagonista sinó espectadors dels fets. Veiem els enganys del buldero: corrupció d'eclesiàstics i agents judicials. Credulitat del poble i el caràcter teatral de la burla. Amb ell extraurà Lázaro una lliçó profitosa: “callar y quedar al margen cuando conviene”.


Tractat VI: mestre de pintar panderos i  el Capellà.

Lázaro, que servia a un mestre de pintar panderos, un dia que va entrar a l'Església Major, un capellà li va oferir treballar per a ell com aguador. L'ofici consistia a anar pels carrers de la ciutat, amb un ase, quatre càntirs i un assot, cridant la seva mercaderia. Aquest ofici li va permetre estalviar diners per “vestir honradamente”. Va considerar que la seva dignitat havia pujat molts enters i va abandonar el seu ofici i el seu amo.

Tractat VII: l'agutzil.
De seguida Lázaro va veure que el treball amb l'agutzil li implicaria complicacions i va decidir començar a treballar com a pregoner.
L'arxipreste de San Salvador, li va casar amb una criada seva, però poc temps li va durar la seva felicitat, ja que les “malas lenguas” van posar en dubte l'honra de la seva dona ja que entrava i sortia de la casa de l'arxipreste.
Aquest  és el “caso” que dóna origen al llibre, que el protagonista li explica a “Vuestra Merced”, l'any 1525, data en la qual l'emperador Carlos va entrar victoriós a la ciutat de Toledo i es van celebrar Corts amb grans festejos i algaravies.

A continuació, us oferim la pel·lícula completa de l'any 1959 extreta de You tube. 

Premiada amb el Oso de Oro en el X Festival Cinematogràfic de Berlín.

Per últim, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.

Hotel Indira de Melcior Comes Cladera

Data de la tertúlia, dimarts 13 de gener

     Aquesta obra és la història d’en Nicolau Comagran Serch, més conegut com el poeta Nic Serch, un jove que retorna a Mallorca després d’una fallida carrera literària. A Mallorca, comenta a treballar pel seu tiet a l’Hotel Indira, un establiment un pèl decadent, que pertany a la seva família des del temps del seu avi. Aquest canvi de vida el precipitarà en un nou món, presidit pels vells fantasmes i per la fascinació envers la família de qui resultarà ser el seu rival en l’amor i en l’èxit.

La novel·la és sobretot una història d’amor foll i descobriment entre en Nico i la Natàlia, una relació marcada pel passat, pel secret, per la insatisfacció, la fatalitat i les mentides. Hotel Indira és una novel·la sobre la difícil acceptació d’un mateix, sobre la corrupció i el dolor de la pèrdua, sobre la necessitat de consol, sobre la tragèdia de les limitacions a les que estem abocats i sobre les ingovernables penes de la vida.  

“Timbes, sexe, mentides, drogues. Una mica de tota la baixesa i instint que duem a dintre és el que trobem a Hotel Indira, i lluny de ser una història lúgubre, fosca i depriment, està narrada d’una manera que llisca i atrau el lector. Plena de referencialitats literàries (recordem que el Nicolau és escriptor) s’hi toca material sensible, però l’obra que ha escrit Melcior Comes (Sa Pobla, 1980) està ben escrita i construïda. Sembla dir poc, però és dir molt. És intentar conèixer-se a un mateix, però també fer-ho, en certa mesura, amb els altres. I això, segurament, és la base de tot” Albert Ventura.

   

       Melcior Comes Cladera, ha nascut Sa Pobla, Mallorca, l’any 1980.  És llicenciat en Dret i en Teoria de la Literatura. Autor de novel·les, va rebre el Premi Ciutat d’Elx amb L’aire i el món l’any 2003; Premi Documenta amb L’estupor que us espera, l’any 2004; amb El llibre dels plaers immensos el Premi Ciutat de Palma, l’any 2006, i amb la novel·la La batalla de Walter Stamm el Premi Josep Pla, l’any 2008. Amb la seva sisena novel·la, Hotel Indira, guanya el Premi Sant Joan, el seu cinquè premi en sis novel·les, aquest cop el 34è premi BBVA Sant Joan de novel·la, un dels més ben dotats de les lletres catalanes. Assegura l’autor que des de la publicació de la seva última novel·la, Viatge al centre de la terra, l’any 2010 (l’única que fins ara no ha obtingut un guardó) li ha passat com al protagonista de la seva obra: li rondava un llibre al cap però que no quallava, frustració que va arribar a fer-li replantejar l’ofici.

Ha publicat, conjuntament amb altres joves autors, el llibre de pensament Qui no mereix una pallissa!. Ha traduït obres d’Honoré de Balzac i Victor Hugo.

Treballa com professor d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Col·labora a El Punt/Avui, a elsingulat.cat i a Catalunya Ràdio.

Va ser comissari de l’exposició “Barcelona, València, Palma”, en el CCBB, l’any 2010.

Finalment, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.

Els altres catalans de Francesc Candel

Data de la tertúlia, dilluns 15 de desembre

            El concepte "los otros catalanes"es menciona per primer cop a un article que Candel va publicar a la revista La Jirafa l’any 1954. Entre aquest any i 1964 l’autor publica una sèrie d’articles a la revistaDestino on retrata la Barcelona de l'època, en especial els barris i zones on vivien les persones que havien arribat de fora de Catalunya amb l’esperança de trobar una vida millor. El llibre Candel i Barcelona. La ciutat dels altres catalans 1958-1964 és un recull d’aquests articles publicats mentre gestava Els altres catalans, títol del llibre que el donaria a conèixer.
        L’any 1964 es publica Els altres catalans gràcies a un encàrrec de Max Cahner i Ramon Bastardas, propietaris d’Edicions 62. El mateix Francesc Candel, que era un més dels immigrants que van arribar a Catalunya en ple període d’expansió de la postguerra, tracta en aquest assaig el fenomen de la immigració a Catalunya durant el període dels anys trenta i seixanta del segle passat. Basant-se en les seves pròpies vivències personals, converses amb amics i coneguts i recollint les seves vivències, l’autor repassa la història de la immigració, les dificultats amb les quals es trobaven els immigrants, un cop arribats a Catalunya, i els efectes de la seva integració o no integració a la societat catalana del temps. L’única solució donada per l’autor és la integració, exigida com a un esforç comú per les dues bandes participants en el procés, deixant de banda prejudicis, tòpics, lloc d’origen o la llengua parlada.
             Deu anys més tard, el 1973, Curial va publicar una continuació d’aquest llibre titulada “Encara més sobre els catalans”, on Candel fa un recull de les reaccions suscitades per la publicació del llibre i, fins i tot, de la censura i les crítiques rebudes. Des de la seva publicació el març de 1964, Els altres catalans, no s’ha pogut llegir tal com l’havia escrit l’autor. El sedàs de la censura va obligar a suprimir i modificar nombrosos passatges. Testimoni directe de la gent, dels ambients i dels problemes de la Catalunya suburbial, l’assaig de Candel afrontava de manera crua i valenta la qüestió de la immigració, un assumpte complex i recurrent que encara avui té un  fort impacte social.

             Francisco Candel Tortajada va néixer el 31 de maig del 1925 a Casas Altas, (Racó d'Ademús), al País Valencià. Al cap de dos anys, quan Candel era un nen, es trasllada a Barcelona. La seva família s’instal·la primer a les barraques de Montjuïc i, posteriorment, al carrer d’Ulldecona de les Cases Barates de Can Tunis.

                La seva obra com a autor literari i periodístic va ser prolífica amb més de cinquanta llibres, novel·les, contes i assaigs, alguns d'ells en doble versió català i castellà, i un munt d'articles periodístics i reportatges publicats pràcticament a tots els diaris de Barcelona i a desenes de revistes i publicacions.

    El reconeixement li arriba l’any 1957, amb la gona novel·la, Donde la ciudad cambia su nombre inspirada en el temps on va viure a les cases barates de Can Tunis. L'escàndol que va acompanyar el llibre, motivat per les queixes de veïns que es reconeixien en les pàgines del llibre, li va fer dissimular en les obres futures els noms de barris i carrers. Sempre diu que no és un escriptor en català, però que se sent molt català. No és un català de naixement, sinó de sentiments.

           Francesc Candel destaca per la seva contribució a la configuració de l'ideari col·lectiu sobre la immigració. Va focalitzar els seus esforços i energies a reivindicar les eines que havien de fer possible la integració de les persones immigrades a la societat i cultura catalanes, denunciant el problema de l'habitatge (barraquisme, rellogats, monoblocs) on vivien els immigrants. Candel  va intentar allunyar-se de posicions extremes intentant assimilar les dues societats que semblaven viure l'una d'esquena a l'altra.

             A més de la seva trajectòria literària cal destacar la seva faceta política. Afiliat al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), el 1977 fou elegit senador a les Corts espanyoles per la demarcació de Barcelona sota la candidatura de l'Entesa dels Catalans. El 1979 fou elegit regidor de l'Hospitalet de Llobregat per la llista del PSUC, i es va fer càrrec de la regidoria de Cultura. 

           L'any 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi; el 1997, el Premi d'assaig Fundació Ramon Trias Fargas  i el Premi Comunicació i Benestar Social de l'Ajuntament de Barcelona; el 2000, el Premi d'Honor de la Ciutat de l'Hospitalet; el 2003, la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya  i, el 2004, la Medalla d'Honor de Barcelona.

           Va morir a Barcelona el 23 de novembre de 2007 després d'una llarga malaltia.

           Finalment, us oferim la guia de lectura feta per la biblioteca.