Blog dels amics de @BiblioBellvitge: de febrer 2015

Data de la tertúlia, dimarts 10 de març.

Publicat en 2013 per Roca Editorial, El asesinato de los marqueses de Urbina, és una novel.la policíaca de Mariano Sánchez Soler que va guanyar el Premi Inernacional de novel.la negra L'H Confidencial 2013. L'autor se centra en el crim dels Marquesos d'Urquijo, a principis dels 80, crim que en el seu moment va sacsejar el país.

Sánchez Soler assegura que en aquest llibre trasllada a la ficció qüestions "no ha pogut demostrar en les seves recerques periodístiques. Prenent partit, cosa que no va fer en la seva labor per El Periódico de Catalunya, quan va cobrir aquesta informació, aposta pel mòbil econòmic, fet que la policia va descartar.

El protagonista de l'assassinat és un personatge de ficció, Fierro, una persona dura i sense escrúpols sempre al servei del poder econòmic, a la qual, sota la promesa de guanyar tots els diners que necessitarà per viure la resta de la seva vida, rep l'encàrrec d'esbrinar qui va matar als Marquesos d'Urbina.

El text compta amb deteniment com es van preparar i com es van dur a terme els crims, el tractament que van donar els mitjans de comunicació al fet, detalls de la recerca que demostren que va estar lluny de ser modèlica...

L'assassinat... mostra una panoràmica del país en aquells anys 80, els primers de la transició i sobretot l'ambient d'una capital assetjada per ETA i pel món del crímen, molt dinàmic a Madrid en aquells anys.

L'autor

Mariano Sánchez Soler (Alacant, 2 de maig de 1954), és periodista i escriptor. Llicenciat en Ciències de la Informació i doctor per la Universitat d'Alacant, ha treballat en equips de redacció d'El Periódico de Catalunya, Diari 16, Le Monde diplomàtique i els setmanaris Temps, Actual, Primera Plana, Interviú, etcètera. Ha escrit llibres de periodisme pels quals ha guanyat premis com el Rodolfo *Walsh, l'any 2002 i novel·les, entre les quals destaca Nuestra propia sangre, Premi de la Crítica de València l'any 2012. El asesinato de los Marqueses de Urbina, premi L'H Confidencial de 2013 va coincidir aquest any amb el premi Profeta en su tierra.

Un acostament apasionant a un crimen terrible que mai es va aclarir i narrat amb l'habilitat d'un dels grans periodistes d'investigació.

Finalment us oferim la guia de lectura confeccionada a la biblioteca.

Data de la tertúlia, dimarts 10 de febrer

El gènere de la novel·la picaresca emergeix amb el Lazarillo de Tormes però en aquesta obra la paraula murri no apareix. Els relats es presenten en forma autobiogràfica, relatant la vida d'un antiheroi, un murri. Una persona de tan poca importància que tan sols es pot narrar la història en primera persona. Autobiografia i anonimat són les dues cares d'una mateixa moneda. Es desenvolupa sempre de forma lineal. Successió d'episodis de vegades inconnexos entre si en els quals la figura del murri constitueix l'únic nexe d'unió entre els diferents episodis del relat. Aquest gènere té un acusat caràcter satíric que es deriva del recurs tècnic que el murri és criat de molts i diferents amos. L'autor pot esgrimir una sàtira contra la conducta dels diferents estaments. La novel·la picaresca té el seu origen a Espanya. No hi ha unanimitat entre els historiadors al fet que siguin distintius els trets de la societat espanyola del segle XVI.

Aquesta obra es va imprimir l'any 1554, en quatre edicions diferents, però cap edició és la primera ni igual. Editades en llocs diferents: a Alcalà, Burgos, Medina del Camp i a Anvers. Les edicions de Burgos i Medina del Camp són les més properes a nosaltres. L'edició d'Alcalà i Anvers vénen d'edicions posteriors.

Respecte a les fonts literàries trobem precedents del personatge del murri en La Celestina en el personatge de Pármano. També hi ha precedents en el Satiricón de Petronio. Certes característiques del murri apareixen en El asno de oro de Lucio Apuleyo. El personatge és un antiheroi, escrit en forma autobiogràfica, és jove i passeja d'un costat a un altre. També és important tenir en compte les fonts erasmianes. En el tractat tres hi ha un joc entre aparença i realitat, procedent d'Erasme.

Sobre l'autoria, a principis del segle XVII es van proposar diversos noms: Hurtado de Mendoza, fray Juan d'Ortega, Sebastián de Orozco, Hernán Núñez, Alfonso de Valdés, etc. Rosa Navarro va publicar un treball defensant l'autoria d'aquest últim. La seva teoria, es fonamenta bàsicament sobre cinc pilars, des del punt de vista cronològic, històric, ideològic, antroponímic i lèxic. Per aquestes raons i pel perfil erasmista de molts dels seus trets, el secretari de Cartes Llatines de Carlos V sembla presentar sòlides raons per ser considerat l'autor de l'obra.

Murillo. Joven mendigo.

   Com s'ha dit l'obra es presenta com una autobiografia real en la qual autor i personatge es barregen. Com tota autobiografia és retrospectiva. Només en l'últim tractat aconseguim el present actual del venedor Lázaro com a pregoner de vins a la ciutat de Toledo, i és el que contesta a un tal “Vuestra Merced” que li demana detalls sobre el “caso”. El cas és l'assumpte últim de la novel·la i el pretext pel qual s'escriu la novel·la. L'autor ha utilitzat el gènere carta-col·loqui per justificar el relat autobiogràfic. La carta-col·loqui era la fórmula que conciliava la tradició retòrica i la historicitat. El Lazarillo entronca amb aquest gènere i amb aquesta tradició epistolar, i a més l'autor té en compte en primer lloc el realisme, i en segon lloc, la versemblança.

Francisco Rico assenyala que si hi ha una tesi explícita en l'obra, és la de mostrar quanta virtut necessita tenir el personatge per pujar sent baix, i quant vici per baixar estant en un estament alt. La idea que el protagonista podria intentar canviar d'estat havia de resultar escandalós en una societat bastant rígida i estamental. L'autor de l'obra qüestiona l'immobilisme social.

En examinar el cas de Lázaro veiem que es tracta d'un ascens social fals a costa d'una contínua degradació moral. Marcel Bataillon deia que el pregoner de vins era l'ofici més baix que existia al segle XVI. El Lázaro adult escriu sobre el procés que va de Lazarillo a Lázaro. Només explica allò que pugui interessar per justificar el “cas”.

La novel·la consta de set tractats de diferent extensió. Alguns molt detallats i treballats. Els tres primers, el del cec, el clergat i l'escuder són els millors. Existeix una interrelació entre el pròleg i el tractat set.

El veritable propòsit d'aquesta obra és narrar la història d'una falsa ascensió social, d'un pobre murri que ha aconseguit abandonar la seva condició de criat a costa de la degradació moral que ha anat pujant progressivament en la deshonra. Procés educatiu que mostra els anys d'aprenentatge des de la infantesa fins a aconseguir el seu estat estable en ofici i matrimoni. Novel·la en dos vessants: exemplificació moral en forma de novel·la i procés d'educació perniciosa.

Al pròleg de l'obra trobem els tòpics per guanyar-se la comprensió dels lectors: lloances del llibre i ponderació del seu esforç com a escriptor: comparació amb el soldat, el teòleg i el cavaller.

Tractat I: el cec.
Fonamental. El cec li diu “Necio aprende”
Obliga a Lázaro a prendre consciència de la seva salut: “Visto el trato que me iba dando el ciego…. Burlas…, determiné dejarle”.
El deixeble ha superat al mestre. Lazarillo ha après bé la lliçó. Premeditació, la crueltat més gran de la venjança. Hi ha una premonició en aquest tractat: Lázaro com a pregoner de vins que es veurà en el Tractat VII.

Tractat II: el clergue.

En guàrdia per part deLazarillo. Ja no és el nen innocent del primer tractat. Si amb el primer amo hi havia situació de misèria, ara és pitjor. La gana continua. Gairebé té al·lucinacions. El clergue s'afarta de menjar i només li dóna restes al nen. És la sàtira més dura que trobem en l'obra. Sàtira erasmista. Es mostra la conducta del clergue quan donava les misses, com controlava les almoines i al lazarillo perquè no robés. Primera sentència del lazarillo:

“Escapé del trueno y di con el relámpago”

Sàtira social a tot l'estament eclesiàstic.

Tractat III: l'escuder.

Canvia d'amo i va amb un presumptuós, que per aparences aconsegueix enganyar a Lázaro. Amb l'escuder obté la lliçó de la “honra”. Lázaro té bons sentiments, sent pena i tristesa pel gentilhome doncs no té gens per menjar, ni tampoc fa gens per remeiar-ho. L'escuder només es passeja pels carrers amb molt d'orgull, per aparences. Haurà de ser Lázaro qui treballi i obtingui sustento pels dos.

Tractat IV: frare de la Mercè.

D'aquest amo se'ns proporcionen poques dades, només que “unas mujercillas” van posar en contacte a Lázaro amb ell i la seva forma de vida caracteritzada per ser més amic d'acatar negocis seglars que del compliment de les normes eclesiàstiques. Segons paraules de Lázaro: "Y por esto, y por otras cosillas que no digo, salí dél”

Velázquez, El aguador de Sevilla.

Tractat V: el buldero.
Resulta ser un trampós. Lázaro no és protagonista sinó espectadors dels fets. Veiem els enganys del buldero: corrupció d'eclesiàstics i agents judicials. Credulitat del poble i el caràcter teatral de la burla. Amb ell extraurà Lázaro una lliçó profitosa: “callar y quedar al margen cuando conviene”.

Tractat VI: mestre de pintar panderos i el Capellà.

Lázaro, que servia a un mestre de pintar panderos, un dia que va entrar a l'Església Major, un capellà li va oferir treballar per a ell com aguador. L'ofici consistia a anar pels carrers de la ciutat, amb un ase, quatre càntirs i un assot, cridant la seva mercaderia. Aquest ofici li va permetre estalviar diners per “vestir honradamente”. Va considerar que la seva dignitat havia pujat molts enters i va abandonar el seu ofici i el seu amo.

Tractat VII: l'agutzil.
De seguida Lázaro va veure que el treball amb l'agutzil li implicaria complicacions i va decidir començar a treballar com a pregoner.
L'arxipreste de San Salvador, li va casar amb una criada seva, però poc temps li va durar la seva felicitat, ja que les “malas lenguas” van posar en dubte l'honra de la seva dona ja que entrava i sortia de la casa de l'arxipreste.
Aquest és el “caso” que dóna origen al llibre, que el protagonista li explica a “Vuestra Merced”, l'any 1525, data en la qual l'emperador Carlos va entrar victoriós a la ciutat de Toledo i es van celebrar Corts amb grans festejos i algaravies.

A continuació, us oferim la pel·lícula completa de l'any 1959 extreta de You tube.

Premiada amb el Oso de Oro en el X Festival Cinematogràfic de Berlín.