El popular escritor y periodista especializado en temas históricos y esotéricos Javier Sierra, inicia un viaje iniciático. Para ello elabora una trama apasionante que tiene como eje la presencia y las enseñanzas de Luis Fovel, un hombre misterioso al que Sierra conocerá de joven una tarde de finales de 1990 frente a La Perla, una de las mejores tablas de Rafael.
A partir de ese encuentro, Fovel recorrerá con Sierra las salas del museo y le mostrará las claves para desentrañar los enigmas que esconden los cuadros renacentistas, dándole pautas que llevarán al escritor mucho más lejos de lo que nunca hubiera imaginado.
Cuando se pintaron los cuadros de Rafael, Leonardo o Tiziano, en pleno renacimiento -explica Fovel- muchos pensaban que el modelo cristiano del mundo estaba al borde del colapso, que se vivía el fin de los tiempos y no había noble, clérigo o pontífice que no estuviera atento a las profecías que recorrían el continente.
Una época en la que la inquisición era la celosa guardiana de la ortodoxia, los maestros tuvieron que utilizar imágenes de aspecto inocuo para transmitir los conocimientos prohibidos que les habían sido revelados por sus mecenas. Si se desconoce todo esto, afirma Fovel, es imposible penetrar en el sentido profundo de las pinturas.
El autor
Javier Sierra Albert, (Teruel, Aragón, 11 de agosto de 1971), es un periodista, escritor e investigador de temas cercanos a la ufología, la parapsicología, las civilizaciones antiguas y enigmas históricos. Estudió periodismo en la Universidad Complutense de Madrid.
Ha escrito las siguientes novelas: La Dama azul (1998, Martínez Roca; reedición revisada en 2008, Planeta); las puertas templarias(2000, Martínez Roca; El secreto egipcio de Napoleón(2002, La Esfera de los Libros; La cena secreta(2004, Plaza y Janés). Finalista del Prenio de Novela Ciudad de Torrevieja; El ángel perdido(2011, Editorial Planeta); El maestro del Prado(2013, Planeta); La pirámide inmortal(2014, Planeta), refrito deEl secreto egipcio de Napoleón
Javier Sierra es el primer escritor español que ha entrado en el Top Ten de la lista de los más vendidos de Estados Unidos, elaborada por el New York Times Lo consiguió en marzo de 2006 con su obra The Secret Supper, La cena secreta, alcanzando el número 6. Esta novela se ha editado en 42 países y lleva vendidos más de tres millones de ejemplares, colocando al escritor como el segundo escritor español contemporáneo más traducido, tras Carlos Ruiz Zafón, (45) y por delante de Juan Gómez-Jurado, (41). Varias productoras estadounidenses se han mostrado interesadas en llevar la novela al cine.
Per acabar, us donem l'enllac a la guia de lectura feta per la biblioteca
La novel·la es
desenvolupa en l'època immediatament posterior a la Segona GuerraMundial (1945) i, per tant, poc temps després d'acabar la Guerra Civilespanyola (1939). L'evolució de la narrativa espanyola ve marcada pel trauma
que va representar la ruptura violenta de la guerra civil. La mort i l'exili
van separar grups, generacions i corrents, de manera que després del conflicte
bèl·lic passarien molts anys fins que el panorama editorial s'animés a publicar
determinats títols i autors.
A Espanya, l'etapa que va
des de l'època dels 40 fins a mitjan dels 50 es caracteritza per la seva
pobresa tant qualitativa com a quantitativa. La intencionalitat crítica se
substitueix pel denominat “trementisme” que veiem en la novel·la de Camilo José
Cela, La família de Pascual Duarte
(1942) o en obres inconformistes però d'enfocament limitat com Nada de Carmen Laforet (1944), La Colmena de Cela (1951) i El Camino de Miguel Delibes (1950). A mitjan anys 50 s'imposa amb
força el corrent del realisme crític social els escriptors del qual comencen a
publicar entorn de 1954. Es diferencia de la dècada anterior en l'actitud de ruptura
amb l'inconformisme social, polític, religiós i moral tan comú en els
escriptors de la postguerra. L'enfocament individual se substitueix pel
personatge que representa un col·lectiu social. Es presta més atenció a la
influència de corrents estètics d'Europa, i s'intenta cridar l'atenció sobre la
situació del país amb el propòsit de superar la passivitat vital de la societat
a través de l'expressió artística.
José Luis Sampedro, va
trigar nou anys a escriure El río que nos
lleva. Va ser una dècada d'intens treball, ja que al matí impartia classes
en la Facultat
d'Econòmiques, anava al Ministeri, i després, a treballar al Banc Exterior
d'Espanya. En aquests anys, i de la vivència dels seus anys de joventut a
Aranjuez, escriu aquesta obra.
En l'entrevista realitzada per Gloria Palacios a l'autor, aquest ens parla de la seva obra:
“En los nueve años que tardé en escribirla, entre
el 52 y el 61, hice una serie de viajes a pueblos próximos al Tajo, desde los
cuales bajaba hasta el río y me movía aguas arriba y abajo, anotando lo que me
llamaba la
atención. Previamente había leído cuanto pude encontrar sobre
la zona y los gancheros, aunque de éstos últimos no había mucho y me fue más
útil la memoria de haberlos visto trabajar en Aranjuez a mis trece años y mis
conversaciones con la gente.
Es difícil imaginar lo que era viajar por esas
tierras hace cuarenta años. Empecé tomando como base, para la parte más alta
del río, Molina de Aragón, donde, en casa de la famosa Paula, se
comía una buena sopa castellana, dos pichones, fruta, pan y vino, por trece
pesetas, y donde el cubierto que entonces se ofrecía al cliente no incluís
cuchillo si no se pedía, por suponerse que el comensal usaba su propia navaja,
de la marca Girodias,
que era la más extendida.
Además de
mis lecturas compré todos los mapas del Instituto Geográfico al 1/50.000 de
escala que
Font: Wikipedia
cubrían la región y dibujé en un rollo de papel vegetal –que
alcanzaba ocho metros de longitud y unos veinte centímetros de anchura- todo el
curso del río, para llevarlo conmigo –en vez de los mapas- enrollado en un
tubito de metal. En los márgenes anoté los nombres de los cerros, caminos y
otros accidentes. Cuando agoté las posibilidades de Molina de Aragón como base,
la sustituí por Huete.”
L’any 1960, any que va acabar
d'escriure aquesta obra,Sampedro va
marxar a Alhama d'Aragó, i durant 15 dies va escriure fins acabar exhaust,
durant 11 hores diàries. A continuació, en aquest video el propi autor ens presenta els llocs en
els quals es desenvolupa aquesta història en un dels capítol que va dedicar la sèrie
de televisió Esta es mi tierra. L'escriptor
passeja per aquests llocs, patrimoni històric i natural, conversa amb les seves
gents, desgrana en primera persona els seus records d'infància i joventut, i explica
com van influir aquestes terres en la seva obra, que ell mateix defineix com
"un dels seus llibres més volguts" i que dóna nom a aquest
documental.
El llibre comença amb les
cites: “En
cada hombre nacido nos es prometido el regreso del Salvador”,
de Werfel, i “Todos los hombres durante un minuto son Dios”, de Kazantzakis. Sampedro
divideix la novel · la en tres parts: Kan, Tchan i Li, noms presos delI Ching o Llibre de les Mutacions
usat pels xinesos des dels temps més remots per explorar el sentit de les
relacions humanes i relacionar-les amb els cicles del cosmos.
L'autor va escollir
aquestes cites perquè aquestes frases resumeixen el projecte que embolta el
llibre. Existeixen dues intencions: reflectir el món dels ganxers, que l'autor
va conèixer a Aranjuez quan els va veure arribar, als seus tretze anys, omplint
el Tajo de troncs; uns homes rudes que li van fer recordar als camperols de Cihuela,
on va passar un parell d'anys, entre els 8 i els 9 anys a casa dels seus
oncles. I la segona intenció és la que cadascun d'aquests ganxers tingués un
protagonisme especial en algun moment del llibre.
La
novel·la narra l'aventura de la “maderada” la història dels ganxers que
transporten troncs d'arbre pel Tajo. El trajecte fluvial és una metàfora de la
lluita per la dignitat dels homes que componen el grup i d'alguns altres que
apareixen en el recorregut. L'autor, mostra la dura i elemental vida d’aquests
entorn dels quals es descriu la problemàtica existència de la societat
espanyola, denunciant les misèries d'un món que s'acaba al ritme d'un
desenvolupament sense mesura. És també un viatge introspectiu a la recerca de
la pròpia identitat, centrat en els personatges de Shannon i l'Americà, i en
l'única dona del grup, Paula. Sampedro ho resumeix així en la seva entrevista
amb Gloria Palacios:
“En resumen: la vida consiste en hacerse lo que se es y la dignidad crece viviendo con la mayor intensidad posible y, en general, viviendo como el grupo al que pertenecemos; es decir, ateniéndonos a su escala de valores. Pero esa generalidad se rompe cuando las creencias vigentes en nuestra sociedad no permiten a un sujeto hacerse lo que se es, porque entra en conflicto con sus afanes más hondos. Surge así la innegable dignidad de ciertos rebeldes, de heterodoxos, de disidentes.”
A mesura que llegim la novel·la descobrim els personatges. Al principi
els coneixem per les seves accions, els seus diàlegs i per la descripció del
narrador. Quan ja els coneixem, el narrador es permet la intromissió. El riu
simbolitza la vida amb els seus corrents turbulentes i els seus capritxosos
recous. El tòpic del riu té una tradició literària en la poesia de Jorge Manrique.
La duresa dels homes de la maderada, vinculats al seu mitjà, impacta en
l'intel·lectual que és Shannon. Són
personatges autèntics, primaris, conscients de la seva pròpia identitat i
fidels als seus profunds instints i motivacions. Veiem homes molt joves com Lucas, que es veu obligat a exercir aquest
ofici, Dámaso, personatge conflictiu a qui
li atribueixen els seus companys poders diabòlics o màgics, el Seco, amb el seu
caràcter impulsiu, el Galerilla, un nen
que viatja amb el grup, el Chepa, amb el
seu gran gep, Benigno, dèspota i malvat que serà castigat per Dámaso. Apareixen també personatges secundaris
com donPedro,
Cecília, les germanes de Benigno, etc.
Respecte als personatges principals veiem
a RoyShannon,
un irlandès de 32 anys que torna d'Itàlia, ex combatent de la segona guerra
mundial, personatge molt més equilibrat, més profund, que lluita per forjar-se
la seva pròpia destinació i per trobar una mica més que li doni sentit a la
seva vida; l'Americà, mestre del riu i responsable de la conducció dels troncs,
preparava els adobs per salvar els obstacles; i Paula, l'única dona del grup
que canviarà el rumb de viatge de Shannon
i Antonio el Encontrao, que canviarà el
rumb de Paula.
Alguns dels protagonistes del llibre estan
inspirats per persones conegudes per l'autor com explica en la seva entrevista:
“El Cacholo está inspirado en un tipo que vivía en
Cihuela. El Seco era también un hombre de allí, un hombrre muy recio, muy duro,
que de niño me daba miedo. El Tuerto se inspira en uno de los mozos
arrumbadores del puerto de Santander. Y ya he dicho que Shannon es una especie
de alter ego.”
Però els personatges no només es limiten als ganxers. El tema
social és un dels principals punts crítics en l'obra de Sampedro, sensibilitzat
per la pobresa i la manca de llibertat. Això ho veiem quan la maderada
arriba a Sotondo, on ens assenyala la insignificança de la vida dels seus
habitants, de la total anul·lació de la voluntat i de la capacitat de
determinació per part del cacic. Només una vegada, semblen reaccionar després
del míting del “Negre” però només dura uns instants, doncs tornaran de nou a la
submissió de Benigno, el cacic del poble:
“Pero
el Negro, inesperadamente, se plantó ante el Benigno y gritó más fuerte aún:
-A
callar, cacique!
Aquella
voz era un arma y el Negro lo sabía. Había vencido con ella en decenas de
mítines. También esta vez cortó el aire; se infiltró en los cráneos, conquistó la
atención en el acto. El Negro estaba ya subido en una silla.
-¿Pagar
por un perro? ¿Un hombre por un perro?
Repitió
la última frase y le concedió una pausa. Conocía a su gente. Sabía cuánto
tardan en oír algo distinto por haber estado sometidos secularmente al
machaqueo del mismo martillo.
-¿Vais
a ir a presidio por el perro del que os explota, os presta robando y se queda
con las tierras cuando no podéis pagar? ¿Vais a matar a un pobre por el perro
de un rico?
¡Que pague el rico! ¡Que pague, y no por un perro! ¡Que pague por
vuestro sudor, por vuestras tierras, por vuestras hijas!
Un altre grup són els obrers de l'embassament de Entrepeñas. Sembla que hi ha una unió
home/màquina però la veritat és que la màquina supera i aliena a
l'individu. Com pensa Sampedro,
l'home tem el progrés desmesurat, la globalització econòmica i la deshumanització
de l'individu.
Apareixen també quatre joves estudiants de la
ciutat, l'autor
ens ofereix diferents recursos lingüístics. Veiem reflectit el llenguatge
juvenil dels estudiants, el registre emprat per Shannon,
professor universitari i intel·lectual, o el dels ganxers, amb un registre
col·loquial.
Tots ells són una petita mostra del panorama
social de l'Espanya de postguerra.
Els esdeveniments meteorològics afectarà
l'estat d'ànim de tots ells. Després del capítol introductori en el qual Shannon
troba a Paula i s'uneix a la maderada,
Sampedro
divideix l'obra en tres parts: en la primera part és hivern i el camí va des de
l'Escarauela
fins a Ocentejo.
Aquí l'autor inclou Oterón,
com a lloc fictici, on arriben a temps per a la processó del Divendres Sant; en
la segona part, és primavera. En Sotondo
se celebren les festes populars i la correguda de toros. Coneixem a Benigno i a
les seves germanes. En la tercera part de l'obra, ja és estiu i arriben els
ganxers a Aranjuez. El maestre
fa la seva entrada triomfal. Shannon,
no arriba al final del recorregut, doncs ha de quedar-se a casa de donPedro,
ferit i immobilitzat al llit després de salvar la vida al Galerilla.
El sentiment religiós també apareix en l'obra.
La idea de transcendència apareix com un dels interrogants de l'ésser humà. La
cerca de Déu el seu interior caracteritza les preocupacions existencials de Shannon,
l'Americà i Paula. Roy se sent allunyat de Déu, però en l'ermita de la Vírgen de los Santos comença a pensar en ell. També l'Americà i
Paula se senten acompanyats en la seva cerca interior pel capellà de Oterón.
Destaca la presència del fra Justino en
l'escena del “miracle” en aixecar la pesada comporta que no cedia als forçuts ganxers.
Al llarg de la novel·la apareix la
religiositat popular amb els seus atavismes i la seva iconografia barroca; la
sang de la imatge i la suor recorden la força del culte a la mort. En Oterón
tenen el costum de tancar les tavernes i prohibir la música.
La dona es converteix en un objecte que
deslliga les més baixes passions i les més violentes discussions. Les relacions
entre tots dos sexes estan subjectes per força de instint.
Els ganxers
són per a aquests pobles temuts rivals, sempre disposats a cortejar a les seves
dones. En canvi, moltes d'aquestes dones veuen en ells l'oportunitat d'una
relació alliberadora. La repressió sexual embogeix a dones com Agustina. La
valenciana Neus, provoca una disputa entre el Rubio i el Seco on tot és passió,
amor i odi desenfrenat. La novel·la transcorre entorn del grup humà
que compon la maderada. Els ganxers constitueixen una diversitat de tipus, amb
les seves complexitats, amors i odis, ressentiments i esperances, limitacions i
valors que Sampedro ressalta amb gran lirisme.
La maderada representa l'autenticitat humana
enmig del record dels horrors de la guerra (Shannon) i d'altres llocs
(l'Americà), així com en l'ambient primari de l'Espanya rural que reflecteix el
relat. La lluita per la dignitat d'aquests éssers humans va paral·lela a la
impressió d'un món en extinció. Per exemple, Cacholo veu el perill del progrés
tècnic en els boscos. Ho veiem en Entrepeñas, en el treball dels obrers de
l'embassament, amb les seves perforadores, formigoneres, cables comparant-ho
amb el món rude i primitiu dels ganxers.
Els ganxers estan descrits en totes les seves
dimensions: trets físics, maneres de parla, instruments propis de l'ofici i del
món que els envolta. Tots semblen fugir d'alguna cosa. Les seves dites i les
seves cançons populars reflecteixen un món amb les seves pròpies lleis
internes, en les quals predomina un sentit primari però noble de la lleialtat i
la solidaritat. Mesuren contínuament el seu valor i la seva ombria. Viuen
desafiant a la mort. Percebem violència en les mirades i en els gestos. Una
violència primitiva que els fa actuar per instints animals però representen
també l'esperit vital i lliure que flueix entre l'immobilisme dels pobles
reflectits en l'obra.
A mesura que transcorre el relat, observem una
estreta identificació entre l'autor i el protagonista RoyShannon.
Roy
és una guia que ens introdueix al món dels ganxers. Per ell, coneixem la
història de l'Americà i el secret de Paula. A poc a poc identifiquem a RoyShannon
amb Sampedro.
El río
que nos lleva va ser portada al cinema per Antonio del Real en 1989. Amb guió
d'Antonio Larreta
supervisat pel mateix autor i del Real, música de Carles Casis i Lluís Llach
i fotografia de Federico
Ribes.
Aquesta versió cinematogràfica va ser guardonada en 10 festivals
internacionals i, en 1990, va rebre el Premi (Assemblea de Directors,
Realitzadors Cinematogràfics i Audiovisuals Espanyols). Podeu veure el tràiler
extret de YouTube
:
Bibliografia consultada:
Gloria Palacios, José Luis Sampedro, la escritura necesaria, Siruela.
Francisco Martín Martín, José Luis Sampedro palabras y memorias de un escritor, Netbiblo.
José Mas, "Introducción" en José Luis Sampedro, El río que nos lleva, Crítica.
José Luis Sampedro, El río que nos lleva, Plaza y Janés (Guía de lectura).
María José Tello Carretero, Una visión cosmogónica de "El río que nos lleva" de José Luis Sampedro en: http://www.lasiega.org
Finalment, us
oferim la guia de lectura
de El río que nos lleva feta per la
biblioteca.
L’autor ens condueix en la novel·la per una trepidant intriga sobre la qual traça un retrat bastant encertat de l'Europa de l'època en la qual Espanya juga un paper com un estat que encara reté possessions colonials i on exerceix com a potència. S’al·ludeix a la reeixida campanya de 1854 al Marroc, que és on es forja bona part de la fama i el crèdit personal de Prim i, que per la seva entitat territorial i econòmica, només podia ser una peça a tenir en compte en el convuls
tauler europeu de l'any 1870.
L' argument del llibre és el següent: Fernando Besora és un jove periodista que, buscant fer-se un nom en el panorama literari espanyol, arriba a Madrid poc després de la Revolució de setembre de 1868 encapçalada pel general Prim i que va destronar a la reina Isabel II.
Isabel II (1830-1904)
Com a reporter de La Iberia, diari progressista fundat per Calvo Asensio el 1854, Fernando investiga un fosc succés esdevingut en un palauet del carrer Carretes que li durà a descobrir una trama amb perilloses ramificacions, a un Madrid expectant davant la caiguda d'Isabel II. Al mateix temps , el protagonista, s’enfronta al repte impossible del seu amor per Paulina Azpeitia, en un temps on les dones eren utilitzades per les seves famílies com a moneda de bescanvi. Però sobretot es veu involucrat en l'obscura trama que envolta al general Prim i el seu desig d’acabar amb la dinastia borbònica que es veu obstaculitzat per les ambicions personals de personatges tals com el duc de Montpensier o el general Serrano.
El final de la casa d’Àustria i l’arribada dels Borbons a Espanya han constituït la part fonamental de les seves recerques, encara que han transitat, amb obres de divulgació, per altres moments de la Nostra història. Fruit dels seus estudis ha estat la publicació d’una vintena d’obres dedicades fonamentalment a la
monarquia hispànica en el canvi del segle XVII al XVIII.
Per documentar-nos d'aquesta època històrica us oferim aquest article de la revista Sàpiens descobreix la teva història.
També podem veure a You tube un trailer de la pel·lícula:
Nascut a Cabra (Còrdova) al 1951, José Calvo Poyato és Catedràtic d'Història i doctor per la Universitat de Granada en Història Moderna. És membre de la Real Acadèmia de Còrdova. Militant del Partit Andalucista, entre 1991 i 2000 va ser alcalde de Cabra, la seva ciutat natal, i diputat del Parlament d'Andalusia. Al 2005 va dimitir com a diputat i va abandonar la política activa. Des de 2008 manté una columna d'opinió setmanal en el diari ABC, en la seva edició a Còrdova.
El 1995 va publicar la seva primera novel·la: L'encanteri del rei a la qual van seguir Conjura a Madrid i La Bíblia Negra. Diverses de les seves obres han estat traduïdes a diferents idiomes. Com a novel·lista li han interessat les èpoques que constitueixen la seva especialitat històrica i també les dones que per la seva personalitat van cridar l'atenció dels seus contemporanis. És el cas de Caterina Sforza, protagonista de La dama del drac i Hipatia d'Alexandria, figura principal de El Somni de Hipatia. Amb L'Ordre Negra va ser finalista del premi Torrevella, el 2005.
Ha guanyat el premi “Juan Valera”, el “Monografía” d’investigació i el Accèssit al Premi d’Història Social Juan del Moral per varies de les seves obres. És també guanyador del premi “Juan Bernier” d’Història.
Per acabar, podeu consultar la guia de lectura que hem preparat a la biblitoteca sobre aquesta obra.
A
meitat del segle XIX es produeix un canvi en els gustos estètics de la societat.
Davant l’idealisme com a mitjà d’enfrontar-se a la realitat
insatisfactòria de la que s’intenta “fugir”, característic del Romanticisme,
sorgeix ara un desig dels escriptors de reflectir la societat analitzant-la de
manera crítica amb resultats diversos depenent de la seva ideologia. A mesura
que el segle avança, la nova estètica s’allibera dels restos del Romanticisme
per l’influència de noves corrents filosòfiques i científiques: el positivisme;
l’experimentalisme; l’evolucionisme i les teories sobre l’herència.
A
mesura que el segle avança, la nova estètica s’allibera dels restos del
Romanticisme a causa de l’influència de noves corrents filosòfiques i
científiques: el positivisme; l’experimentalisme; l’evolucionisme i les teories
sobre l’herència.
El
terme “realista” s’aplicava a França als escriptors romàntics que en les seves
obres introduïen elements agafats de la realitat més propera (de la natura,
costums..) i les reproduïen amb fidelitat descriptiva. Espanya que coneix
l’èxit més tardiament que Europa té unes tendències narratives que es
convertiran en precedents literaris de la novel·la realista: la novel·la
històrica romàntica, fulletons, novel·les per entregues i el quadre de costums.
A més a més el retorn a la tradició realista de la novel·la espanyola dels
segles XVI i XVII (Cervantes i la picaresca) i la influència d’escriptors del
realisme europeu com els francesos Balzac (Comedia
humana, anterior a 1850), Stendhal (Rojo
y negro, 1830), Flaubert (Madame
Bovary, 1857), i dels anglessos Dickens (Oliver Twist, 1838) i Tackeray (La
feria de las vanidades, 1847-48).
L’any
1870 es publica a Espanya el que es considera la primera novel·la del realisme
espanyol, La Fontana de oro, de
Galdós. Els anys 80 el realisme espanyol evoluciona cap al Naturalisme per
influènciad’Emile Zola. Es publicaran Ladesheredada (1881) de
Galdós, considerada per la crítica com la primera novel·la naturalista de
qualitat, Tormento, La de
Bringas i Lo
prohibido. D’altres autors La tribuna
(1882) de Pardo Bazán; La Regenta
(1884-85), de Clarín, etc.
Tristana, forma part d’una sèrie de novel·les
en les quals s’adverteix un enfocament més espiritual i psicològic de la
realitat que el mateix autor va anomenar de “naturalisme espiritualista”. Per a
Galdós, la novel·la no només es pot limitar a reflectir la realitat de forma
objectiva com postulava Zola. Es va interessar més per reflectir l’ànima dels
seus personatges (que és on niuen les idees i emocions que expliquen la nostra
conducta) i és per aquest motiu que els protagonistes de Tristana (1892), Nazarín(1895) i Misericordia (1897) posseeixen
una rica vida interior. Vol reflectir la vida tal qual és, la novel·la naturalista va abordar el problema de la marginació de la dona. Tristana, va ser un dels personatges que millor
va encarnar el malestar de la dona davant l’ordre social establert, protestant
contra les prerrogatives dels homes, desdenyant del matrimoni, despreocupant-se
dels assumptes domèstics, aspirant a ser mare soltera, desitjant cultivar-se i
aprendre un ofici, i prendre les seves pròpies decisions sense haver de donar
explicacions als homes. Però l’autor que pretenia ser fidel a la realitat de la
seva època sap que l’emancipació de la dona és un somni impossible de realitzar
encara que s’identifiqués amb el krausisme, moviment que defensava la igualtat
dels drets pels dos sexes. Els krausistes, insisteixen en l’educació de la dona
per a convertir-se en un ser autònom. Galdós creia que la situació social de la
dona havia de canviar però sorprèn que condemni a Tristana amb una malaltia que l’impedirà la seva
emancipació.
L’amputació
que patirà la protagonista simbolitza el fracàs
de les idees d’independència de les dones a finals del segle XIX.
Les
novel·les espiritualistes posen de manifest que Galdós se sentia defraudat amb la
burguesia a la que acusava de traicionar a
les classes humils i d’oprimir al poble.
Diversos estudis crítics han
destacat el contingut biogràfic de Tristanabasant-se en la relació amorosa que va iniciar Galdós el 1891 amb Concha-Ruth
Morell. Una dona bella, de cabells rossos que acabava de complir vint-i-nou
anys quan va conèixer a Galdós. Per aquell temps, l’escriptor ja era un home
famós i adinerat que encara continuava solter als seus quaranta-vuit anys
perquè desdenyava el matrimoni. Contra els gustos dominants del seu temps a
Galdós li agradaven les dones liberals i amb afan d’independència. De fet,
acabava de trencar suidili amb l’escriptora Emilia Pardo Bazán que s’havia separat del seu home i
lluitava per la igualtat dels sexes. També don Lope comparteix dues qualitats
amb l’autor: el seu menyspreu pel matrimoni i la seva gran generositat en
ajudar econòmicament als seus amics quan es troben en dificultats.
Galdós va escriure Tristana els primers temps de la serva
relació amb Concha Morell per la tardor de 1891 i els primers dies de l’any següent.
Al gener de 1892 ja havia acabat l’obra.
Tot seguit us oferim un tràiler extret de YouTube d'aquesta obra adaptada per Luis Buñuel l'any 1970. El cineasta va advertir que només s'havia "inspirat" en la novel·la de Galdós, i que introdueix modificacions de tot tipus.
Si voleu més informació sobre la versió
cinematogràfica de Tristana podeu consultar la guia de lectura confeccionada per la biblioteca.
Com a curiositat, us
remetem a un article molt interessant d’Arsenio
Escolar que va sortir publicat al setmanari Cambio
16 el 30 de gener de 1989 sobre “Lasmujeres de Galdós”.
Les últimes novel·les i drames
de Galdós demostren la fidelitat de l’autor a les seves idees. A partir de
1911, es va quedar quasi cec i es va sentir obligat a dictar les seves obres.
Al terreny econòmic, no li anava millor, com que mai s’havia administrat bé, va
arribar a la vellesa molt just de recursos encara que mai escriptor del seu
temps havia guanyat tants diners com ell amb els seus llibres. Potser, amb el
Premi Nobel e
Literatura hauria pogut millorar la seva situació, però l’Església i els
conservadors van interposar tota una sèrie d’obstacles perquè no fos així.
Galdós va morir el 2 de gener de 1920 quan preparava una novel·la sobre la vida
miserable dels miners de Río Tinto. Bibliografia consultada: Benito Pérez Galdós, Tristana: Barcelona, Vicens Vives, estudis i notes de Montserrat Amores i Agustín Sánchez Aguilar. Benito Pérez Galdós, Tristana, Madrid, Cátedra, edició d'Isabel Gonzálvez i Gabriel Sevilla. Per acabar, podeu consultar la guia de lectura que hem preparat a la biblioteca sobre Tristana.
Llegida el 25 de març de 2014 El rey de hierro és una novel·la publicada l'any 1955 per l'escriptor francès Maurice Druon. És tracta de la primera entrega d'una saga de sis novel·les, anomenada Los reyes malditos, on l'autor narrava els regnats dels darrers reis de la dinastia capeta de França. La saga va ser un gran èxit a França, i fins hi tot la cadena de televisió estatal en va acabar fent una sèrie.
Maurice Druon va compaginar tota la seva vida la literatura i la política. Home de conviccions conservadores, va lluitar a la resistència durant la segona guerra mundial i va acabar havent de fugir a Anglaterra. Allà s'uní a les tropes del general De Gaulle i va posar lletra a l'himne dels resistents: Le chant des partisans. Després de la guerra tornà a França on debuta com a escriptor amb una trilogia ambientada en la França d'entreguerres: El fin de los hombres. Li va reportar un gran èxit i la possibilitat de dedicar-se a la literatura. Després de la publicació de la darrera novel·la de Los reyes malditos, però es va decantar decididament per fer carrera política dins el partit gaullista. Va ser ministre de cultura i diputat, i a partir de 1985 va ser escollit secretari permanent de l'Acadèmia francesa, la institució que dicta les normes de la llengua francesa, càrrec que ostentà fins la seva mort l'any 2009.
Maurice Druon Font: wikipedia
Com ja hem comentat El rey de hierro és la primera entrega de la saga, anomenada Los reyes malditos. El nom li ve de la maledicció que Jacques de Molay, el darrer Gran Mestre de l'Orde del Temple, va proferir sobre Felip IV de França, el rei de ferro que dona títol a la novel·la, que l'havia condemnat a mort per heretge. La novel·la ens narra els darrers dies del regnat de Felip, des de la maledicció del Gran Mestre, fins a la seva mort, on assistirem a les intrigues de palau que es van ordint al seu voltant, alhora que es posen les bases de la caiguda de la dinastia capeta i de la guerra dels cent anys contra Anglaterra.
Per desgràcia no hi ha massa informació sobre aquest període disponible a la xarxa en català o castellà. Podeu consultar aquesta biografia de Felip IV publicada a la web de biografies Mcnbiografias. També teniu l'article sobre el mateix Felip IV a Ecured la wiki cubana que pretén ser un alternativa a la wikipedia. I podeu consultar els articles de la pròpia wikipedia sobre el rei Felip IV, i sobre el Gran Mestre Jacques de Molay.
També podeu mirar aquest interessant documental produït pel canal de National Geographic sobre el judici als templers.
Sobre Maurice Druon tampoc hi ha molta informació a la xarxa, ja sigui en català o en castellà El més interessant és aquest ressenya que va publicar Carmen Grimau a la pàgina web libertad digital, i que conté també un interessant resum de la seva vida, feta per una persona de conviccions conservadores com el propi Druon. L'article que li dedica la wikipedia en espanyol és molt senzillet, però conté els elements principals de la seva biografia.
I com sempre, podeu ampliar els coneixements consultant la guia de lectura que hem fet sobre la novel·la.
L'Agulla Daurada és un llibre d'assaig de l'escriptora barcelonina Montserrat Roig. Publicat l'any 1985, va guanyar el Premi de Literaura Catalana en la categoria d'assaig l'any següent. En aquells moments Montserrat Roig ja era una de les escriptores catalanes més influents. De la seva trajectòria literària destaquen les novel·les del cicle de l'eixample, centrades en la vida de les dones de dues famílies de la petita burgesia barcelonina des de finals del segle XIX fins als anys 60.En aquestes novel·les ja es poden veure les seves fermes conviccions polítiques, centrades en el feminisme i el comunisme. Des dels seus temps a la universitat va militar en l'oposició antifranquista.
Montserrat Roig va treballar molts anys com a periodista, i fruit d'aquesta experiència va publicar diversos llibres d'assaig que recollien el resultat de les seves investigacions periodístiques. Entre aquests llibres destaquen Els catalans als camps nazis de 1977, i L'Agulla Daurada.
Montserrat Roig va ser convidada l'any 1980 per l'editorial soviètica "Progrés", a fer un viatge a la URSS i escriure un llibre sobre el setge que va patir la ciutat de Leningrad durant la segona guerra mundial. Va entrevistar molts dels supervivents i l'any 1982 va publicar en castellà el llibre Mi viaje al bloqueo, on documentava la terrible experiència del bloqueig. No va quedar, però, gens satisfeta del text. La censura soviètica li va impedir d'explicar lliurament tot el que ella volia, així que el 1985 publicava un segon llibre fruit del seu viatge a Leningrad: L'Agulla Daurada. El llibre està dividit en dues parts. La primera, La ciutat de les pedres, és un crònica del seu viatge, de la gent que es va trobar, i a l'hora una magnífica descripció d'una ciutat fascinant. També és una declaració d'amor a la literatura russa i a tants d'escriptors que l'han convertida en el seu escenari, des de Puskin a Akhmatova, passant per Gogol i Dostojevskij.
Persones treient aigua dels canals glaçats de Leningrad durant el setge
Font: Mundohistoria
La segona part, La ciutat de les persones, és el relat del setge a través dels testimonis dels supervivents. Montserrat Roig sap fer-nos arribar tot l'horror que l'envoltà. La gana insuportable, el fred terrible, els bombardejos, l'heroisme de la ruta de la vida, la mort com a fet quotidià. Un relat dur i colpidor, que tot i així mereix ser llegit per ser conscients d'una de les més grans tragèdies del segle XX. Gairebé un milió de persones van morir en els tres anys que durà el setge.
Encara que geogràfica i històricament el tema ens quedà molt llunyà, hi ha força informació a la xarxa referent al setge de Leningrad, ja que no deixa de ser un dels fets principals del major conflicte bèl·lic que ha vist la humanitat.Com sempre es recomanable començar per la pàgina de la wikipèdia sobre el setge de Leningrad. Es senzilleta, però toca tots els aspectes principals de la batalla. També simple i només introductori, hi ha un breu article de la revista d'història Sapiens del 21 de gener de 2013
Hi ha dues webs que ofereixen una informació més detallada. Una es l'article sobre el setge de Leningrad de ArteHistoria, la magnífica web d'Art i Cultura mantinguda per la Junta de Castella i Lleó. L'altre és l'article anomenat el terrible sitio de Leningrado de la pàgina web de Mundohistoria, una associació cultural dedicada a la difusió històrica. D'aquest darrer article destaca el component gràfic, amb moltes fotos de l'època.
També hi ha recursos multimèdia sobre el setge. Aquest és un reportatge anomenat Leningrado: la ciudad que no se rindió. Forma part d'una sèrie documental anomenada La victoria que salvó al mundo: 65 años, produïda per la cadena de televisió russa RT (Russia Today), la primera cadena de notícies 24 hores de Rússia, i que des de l'any 2009 emet també en espanyol. El reportatge inclou imatges de l'època i entrevistes amb supervivents.
En ser una escriptora catalana hi ha molta informació i de molta qualitat a la xarxa sobre Montserrat Roig.
La més complerta es potser la pàgina que sobre ella manté l'Associació d'Escriptors en llegua catalana. Inclou una extensa biografia, comentaris de les seves obres principals, enllaços a altres pàgines web i més recursos interessants. És pot completar amb la pàgina que li te dedicada LletrA, l'espai de literatura catalana de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). A part d'una breu biografia inclou un munt d'enllaços amb comentaris sobre la seva obra, texts, propostes didàctiques, i un recull de la seva presència a la web 2.0.
Montserrat Roig
Font: El Periodico de Catalunya
Centrats concretament en L'Agulla Daurada tenim aquesta entrada al bloc Clàssicmania, mantingut pels companys de la biblioteca Ernest Lluch de Vilassar de Mar. També podeu llegir aquest curiós article de l'escriptor Ramon Erra publicat al diari Avui, el dia 2 de novembre de 2005 i titulat Perspectiva Nevski avall. Es tracta d'una comparativa entre la visió de la ciutat de Leningrad que van donar tres grans noms de la literatura catalana, Jacint Verdaguer, Josep Pla i Montserrat Roig.
També hi ha molts documentals que podeu consultar. Jo us deixo el que li va dedicar TV3 dins del programa Noms, emès el 20 de juny de 2006. Inclou entrevistes a familiars i amics seus. No m'ha estat possible d'inserir directament l'arxiu, així que us deixo l'enllaç a la pàgina de TV3 on el podreu veure: